Primer de maig

PRIMER DE MAIG

Primer de maig.

Cap pena avui m'acora.

La multitud -diguem-li així-

clivella el silenci del Carrer del Mig

com la dent d'una desferra revolucionària.

Guixen interrogants, a Santa Clara,

les paradetes dels llibres.

Dues dones em regalen

una capsa carregada d'intencions.

És cabdal assenyalar, a aquesta alçada,

la treva momentània

d'un hivern que no se'n va,

per molts motius, -ocults molts d'ells-.

Un cop vaig observar

-tardor, molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-

que alguns ocells
semblen detenir-se, aparantment estàtics,

enmig la volta del cel de la vesprada,

per a emprendre en un instant

un moviment en picat.

Aviat jo semblaré detenida

entre els corredors de llibres

i cauré fins a esclafar-me

contra un estany que em somriu.

L'home i jo seurem humils,

en positures semblants,

escudats d'un cert neguit

per sengles llibres.

I ara el record és

d'una dignitat aristocràtica.

Darreres llums

Foto: Rosabel Gumbau

Amb tones i tones de silencis

vaig estratificant poemes

davant el testimoni còmplice

del pollancre i de dues oliveres,

de les moreres i les roses esclatades,

tots tènuement vetlats

pels darrers rajos del capvespre.

Al fons, les parets dels Ports

es mostren ara més amicals,

daurades per un adéu provisional

al petri gris de l'epidermis,

-cant de cigne en clarobscur,

horitzó i mel-.

Van callant les caderneres

rendides al triomf harmònic

del càntic col·lectiu dels rossinyols

maldant per retenir la llum

en un arpegi impossible,

com quan jo -recordes?-

volia retenir-te les mans

a pur de precs.

A poc a poc

ha anat desfent-se la claror

fins que un verd rotund s'ha estavellat

contra la carn dels pins que ja no oscil·len.

Per fi s'adorm el vent

gronxat per l'ombra de la serra

igual que temps enrere

t'adormies vençut al meu recer,

quan encara em deixaves estimar-te.

Foto: Rosabel Gumbau

Roders

Escampats pel triangle immens que avui és nostre,

niats els ulls amb milanes voltoneres,

voregem la son cargolada dels flamencs,

tot subjectant amb cura unes brides invisibles

que amb plaer, -som tan humans- desfermaríem.

Passegem per a nosaltres, per a ningú i tothom,

fosos amb les llacunes i les promeses d'arrossars

com si tot l'ecosistema depenguera de nosaltres

i desant, en la deriva, records, paraules, anhels,

al bell mig de la terra fanguejada.

Cos de pas

-->

Se sap un cos que rep

l'alè orejat del vent

tallant-li el rostre;

un cos que escolta

el lament ardorós

de gavines en zel

mentre tanca el llibre de poemes

i rotlla la clau de l'automòbil.

Un cos capaç d'aturar-se

de sobte a la vorera

i, al temps que inspira fondo,

escriure el poema

tot constatant

que les moreres faran fulla

en molt poc temps.

Però si és un cos

enmig d'un món

solcat per cossos,

sols un cos més,

un cos de pas,

fet de present...

Per què aleshores li batega

aquest pols desbocat

d'enyor rebel?

Ritual

La seua mà experta

sap entaforar els desitjos

amb tèrbols misereres,

amb mantres que remoregen

gronxats per vents de mitjatarda.

Sap tant de les matèries dúctils

que amb ulls tancats encertaria la barreja.

I ho fa rutinàriament,

no sense alguns grúmols de recança,

val a dir-ho.

Culpes assaonades amb argila.

Sorra assentada amb temors.

Bufa, aqueferat, un llebeig solitari

que ofega les guspires a l'estany,

al temps que el morter qualla.

Les hores enterques

Fugiries

per la finestra grisa,

grisa seria la fugida,

orquestraries un pla innocent

que t'alçara cos amunt

cap a l'alumini tèrbol.

Suspesa a la volta celístia

marxaries cap a ell

i per ell,

al port, a un veler, a la vida

i allà on et fos menester

per maldar, per burlar

la crua visió de romandre

asseguda sobre el teu sec cadàver,

damunt el seti hostil

de les hores enterques

al tall, a la taula i a l'aula,

fitant com peixen les pluges

a les verdes pastures

de pins i palmeres,

a les cases i als horts,

al llom del gos pastor

sol per sempre als tarongers

i a la recança tota

de l'hivern

que agonitza.

FRACTURA

Ara, per fi, ja ets trencada.

Tants anys, la insistència

de tantes serres esmolades

i ha bastat la lenta, la tènue coltellada

d'un parell d'hiverns sense neu

per, al remat, migpartir-te.

I et brolla per les escletxes

un mercuri trist

que esquitxa els vidres,

et neguiteja el rostre,

et retorna la rotunditat

de les meitats trencades.

En la nova desconeixença
admetràs, alleugerida,

el descans de la derrota,

car doblegar-te

era més dolorós

que aquesta fractura neta.

Primer de maig

Primer de maig.

Cap pena avui m'acora.

La multitud -diguem-li així-

clivella el silenci del Carrer del Mig

com la dent d'una desferra revolucionària.

Guixen interrogants, a Santa Clara,

les paradetes dels llibres.

Dues dones em regalen

una capsa carregada d'intencions.

És cabdal assenyalar, a aquesta alçada,

la treva momentània

d'un hivern que no se'n va,

per molts motius, -ocults molts d'ells-.

Un cop vaig observar

-tardor, molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-

que alguns ocells
semblen detenir-se, aparentment estàtics,

enmig la volta del cel de la vesprada,

per a emprendre en un instant

un moviment en picat.

Aviat jo semblaré detenida

entre els corredors de llibres

i cauré fins a esclafar-me

contra un estany que em somriu.

L'home i jo seurem humils,

en positures semblants,

escudats d'un cert neguit

per sengles llibres.

I ara el record és

d'una dignitat aristocràtica.

**

Com tu,

podria callar la remor subterrània

cosida al voraviu del migdia

d'aquesta primavera encara tímida.

Escriu el dissabte les regles acordades

a la taula de joc de baralles impossibles,

car una au de pas va segrestar,

fa tant temps ja, la capsa de les cartes.

La vida va coent, a poc a poc,

el tast de les renúncies,

amanides amb un oli conformista

que cobreix les ferides

d'una anestèsia pragmàtica

i al temps que les adorm,

les manté tendres.

Obedients amb la sentència,

seiem plegats per contemplar

el desig salinant-se entre les runes

d'una conveniència polsegosa.

Instants Sagrats

Barcelona, quiosc de la Plaça de Canaletes, anys 20

Gira en ocre la roda del temps
i mors i reneixes i et vesses com riu
sense que s'esquince a penes
la teua antiga virginitat amb revolucions i màquines.
Esdevens la gran suma dels instants sagrats,
la dels transeünts anònims,
la dels altars de places i mercats policroms...
I et diu adéu l'agosarat poeta i en el comiat del vers,
et perpetua
entre les bastes delicades
de flors i cal·ligrames.
Giren els teus malucs d'asfalt, les sines verdes,
a l'extàtic compàs de la ferralla de les fàbriques,
mentre conceps secretament, dins la sorra de l'úter,
les barraques dels orfes que aviat et diran mare.
I balles llaminers foxtrots d'organdí,
masurques dolces de barret de palla
amb les brises del solstici que travessa
la pell del senyoret que, endiumenjat, festeja.
I ara la mar, l'ona, la llum,
la vall on caus en cataracta...

Plaça enllà, les rodes d'un tramvia
han deixat a l'atzar
un grinyol d'aèria pregunta:
Quina ànima es podria resistir
a declarar-se, oh, ciutat,
indefugiblement
per sempre teua.

Pas perdut

Poema inspirat en Cafe Dancers (Rush Wagner)

Hem perdut el pas, amor,
Sols queda el bruc d’aquestes ínfimes paraules,
Aquests tristos garbuixos enllaçats per la tendresa
Que són ara encenalls d’absència fosca.
Hem crescut?
S’han eixamplat les nostres ànimes d’oblit?
Jo només veig el desert i la derrota.
Torne a la nuesa, a la muda solitud
I el buit amera el meu recer de dona sola.

Aviat seuré entre aquests cossos absents
Mentre el carmí del meu vestit esdevé ombra.

DP, abril de 2008

Qui ho anava a dir

Qui ho anava a dir, que faria un poema a una excavadora 
(llegiu la frase amb la trista malenconia de l'esperpent)

Una excavadora no és
Un artefacte innocent.
Rere la màquina,
Entre la boirina polsegosa,
Observeu el bisturí
Que ens seccionarà la llengua,
Mireu l’esmolat trepà
Que ens foradarà el crani,
Vigileu el retractor
Que ens obrirà prest l’estèrnum
Per llençar cru el nostre cor
A aquella lloba terrible,
Eternament afamada,
Que espera a la gatzoneta,
Damunt les pales,
El seu bocí d’immortalitat.

Temps abonançat

Tallaves la carn d’aquell fruit de tardor fet delícia,

Amb les teues mans expertes i igualment tardorals,

I contra el meridià del cànter dels teus pits

Recolzaves la fogassa blanca, rodoníssima,

Nafrada amb el ganivet que esmolava el teu marit ferrer.

A la penombra calma de la cuina primitiva,

Enfront del safareig fondo de bugada i sacrificis

Obraves al llibrell la teua alquímia

D’ou, sucre, rent i farina,

Mentre em deixaves xuclar llépolament, a ditades,

el solc encara cru de l’encanteri.

Era segur, agradable, tenir-te d’ulls i bastó,

de cordell que em subjectava a terra ferma,

Com tou era endormiscar-me aquietada pels jocs,

Al bressol que m’estovaves a la falda

I engegar el camí de cada somni

Flairant les marcides flors de la teua sina d’àvia.

Una de tantes fronteres

No sé si sabré transgredir

-transcendir?-

algun cop

la frontera del jo.

El meu jo,

-algun cop ja ho he dit-

és un melic immens,

una mar d'Aral estesa,

d'una sequedat surreal,

persistent a tancar-se

a les vores

a l'aigua escampada

escorça enllà del món.

Té sentit, així doncs,

seguir emplenant

amb imatges i mots

aquest discret sepulcre

ornamentat de lletres?

Què em sé jo.

Tan sols sóc un melic

o un vast pèlag erm.

Potser ni tan sols

resulta pertinent

formular cap pregunta.

No us deixeu enganyar (Dibuixets i versets de rnbonet)

No us deixeu enganyar:
No està vençuda.
Tan sols rendida a l’evidència
D’aquell immens rellotge,
Que fora de camp anuncia
Que és l’hora de canviar
Pedres per ales,
Marees per muntanyes odorants.
I la seua pell enrojolada?
És rosella en primavera
O llarga travessia del desert.
I si alguna gràcia demana
És que mai la passió faça fugina
del cor inquiet que la belluga.

Vine al meu si

He recollit la teua absència de mar
per rellevar-te, amat, del pes de la nostàlgia.
Vine al meu si, i seré mare, germana, amant,
allò que la fam o la set a l'ànima et demanen.
Reclama llunes, dies joiosos sense la fressa del dol,
que et porte la llum a grapats,
la tendresa a doll i a embostades.
Invoca'm el nom, tendre ocell nafrat,
i et cosiré platges, remeis, brisa, llençols,
-també algun bes-,
al fosc avenc sagnant de la ferida.

Estramps de bona nit

Cor de dol, cor renascut

En la claror t'estimaven les fibres

Com si l'ahir esvaïra les petges

I el cor de dol esclatara de joia

Primaveral amb la llavor florida.

Goig del carrer, glossava el vell poeta

Meravellat del miracle de viure

Com ara jo, que et retrobe amansida,

Cor renascut enmig les fèrtils cendres.

Per Anna Sant i Ana

Queien les paraules
Enmig de l’avinguda,
Gegantines i – Anna, si tu vols-,
Diguem-les oceàniques.
Ne-ru-da: què volíeu?
No podien precipitar-se
Com subtils flocs de neu:
El poema era, per tant,
Un aterratge d’emergència.
Els cotxes desfilaven,
Transitant la ciutat
Amb la pressa ja sabuda.
Jo no hi era:
Tan sols vaig dur els ulls
Que s’havien desplaçat
Fins a la meravella
D’una caiguda lliure,
Que no per anunciada,
Era menys corprenedora.
Queien versos a l’asfalt
I Neruda es preguntava
Que com es feia el mar.

Jo dorm. Jo espere (Dibuixets i versets)

Dorm mentre espere l’aterratge d’uns ulls,
Llunyania de cos encara inconegut
Que tresques ara per arrossars ignots
O per la molsa i el plec de pells alienes.
Malves somnis em dibuixen llits d’anhel,
Retallats en la fosca de la meua lluna nova,
En el lumínic esclat de la teua lluna vella.
(Aterren els teus ulls mentre jo dorm).

Caus

-->

Caus
Com una mà lasciva o una selva,
Com l'estesa de fulles sobre un tàlem
Sobre la meua pobra pell que ara et respira.

I tot resta en una capsa de secrets,

El peu embolicat amb mans de seda,

L’aleteig d’una llengua arrecerant-se,

La calor pèlvica encaixada

A l’anell del somni de son compartida.

Caus

Per esvanir-te aviat entre els carrers,

Un bes dissimulat, un lleu adéu,

El arbres del passeig acomiadant-nos...

Cau

A sobre meu la grisor de la tarda.

Tornarà aviat, a la pell, l’asfíxia.