Tallaves la carn d’aquell fruit de tardor fet delícia,
Amb les teues mans expertes i igualment tardorals,
I contra el meridià del cànter dels teus pits
Recolzaves la fogassa blanca, rodoníssima,
Nafrada amb el ganivet que esmolava el teu marit ferrer.
A la penombra calma de la cuina primitiva,
Enfront del safareig fondo de bugada i sacrificis
Obraves al llibrell la teua alquímia
D’ou, sucre, rent i farina,
Mentre em deixaves xuclar llépolament, a ditades,
el solc encara cru de l’encanteri.
Era segur, agradable, tenir-te d’ulls i bastó,
de cordell que em subjectava a terra ferma,
Com tou era endormiscar-me aquietada pels jocs,
Al bressol que m’estovaves a la falda
I engegar el camí de cada somni
Flairant les marcides flors de la teua sina d’àvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada