Sant Nicolau


Revolta de llaços i espases,
la llonganissa a l'entrepanet,
ben guarnida amb salsa de tomata
i jo que encara
no m'havia diluït en cabòries,
cel·lularment pletòrica d'ara i ací,
de berenar amb els nens del parvulari.
No sabria dir per què,
recorde també la platja
i aquell tros de serp
que la mar havia retornat.
“Piquem-la”, proposava
l'orfe emprenyat,
per orfe i perquè sí,
que abans o després
em picaria també els morros
amb la monstruosa bota ortopèdica
per desobeir algun mandat del joc.
No, llavors no feia fred.
Sant Nicolau, sant beneït...
Aviat vindria Santa Llúcia
i el pas de puça,
la carn amb allioli
un migdia feiner a l'alqueria,
fet tan inusual en desembre
que fins i tot l'eufòria
semblava un insecte o una flor fora de temps.
Em demane quan va venir el fred.
I les estrenes i la tasca impossible
d'acabar-me de menjar
el plat nadalenc de paella amb pilotes,
més toves les de la iaia Rosa,
més dures les de la iaia Fina
que tocaven a cap d'any.
Converses èbries dels grans
harmonitzades amb la disbauxa dels menuts,
abaixades de to si eren de política,
per si emprenyaven més del compte
els dos guàrdies civils imaginaris
en permanent ronda per la porta.
Per què llavors no feia fred?
Han passat els anys.
S'han esmicolat molts rellotges,
això sense comptar els que es van perdre
en la sorra, en les caixes dels trasllats
o sota el seient d'algun vehicle prohibit.
Incomptables ulleres també,
cada cop amb més diòptries,
tantes com metres quadrats de ceguesa
anaven guanyant la mà
als albs territoris
que vaig somiar eterns.
Potser llavors començara el fred
a esdevenir insuportable.
Primer com un miratge,
després com la sorda certesa
d'una catàstrofe climàtica
per sempre irremeiable.