Sant Nicolau

Revolta de llaços i espases,

la llonganissa a l'entrepanet,

ben guarnida amb salsa de tomata

i jo que encara

no m'havia diluït en cabòries,

cel·lularment pletòrica d'ara i ací,

de berenar amb els nens del parvulari.

No sabria dir per què,

recorde també la platja

i aquell tros de serp

que la mar havia retornat.

“Piquem-la”, proposava

l'orfe emprenyat,

per orfe i perquè sí,

que abans o després

em picaria també els morros

amb la monstruosa bota ortopèdica

per desobeir algun mandat del joc.

No, llavors no feia fred.

Sant Nicolau, sant beneït...

Aviat vindria Santa Llúcia

i el pas de puça,

la carn amb allioli

un migdia feiner a l'alqueria,

fet tan inusual en desembre

que fins i tot l'eufòria

semblava un insecte o una flor fora de temps.

Em demane quan va venir el fred.

I les estrenes i la tasca impossible

d'acabar-me de menjar

el plat nadalenc de paella amb pilotes,

més toves les de la iaia Rosa,

més dures les de la iaia Fina

que tocaven a cap d'any.

Converses èbries dels grans

harmonitzades amb la disbauxa dels menuts,

abaixades de to si eren de política,

per si emprenyaven més del compte

els dos guàrdies civils imaginaris

en permanent ronda per la porta.

Per què llavors no feia fred?

Han passat els anys.

S'han esmicolat molts rellotges,

això sense comptar els que es van perdre

en la sorra, en les caixes dels trasllats

o sota el seient d'algun vehicle prohibit.

Incomptables ulleres també,

cada cop amb més diòptries,

tantes com metres quadrats de ceguesa

anaven guanyant la mà

als albs territoris

que vaig somiar eterns.

Potser llavors començara el fred

a esdevenir insuportable.

Primer com un miratge,

després com la sorda certesa

d'una catàstrofe climàtica

per sempre irremeiable.