Instants Sagrats

Barcelona, quiosc de la Plaça de Canaletes, anys 20

Gira en ocre la roda del temps
i mors i reneixes i et vesses com riu
sense que s'esquince a penes
la teua antiga virginitat amb revolucions i màquines.
Esdevens la gran suma dels instants sagrats,
la dels transeünts anònims,
la dels altars de places i mercats policroms...
I et diu adéu l'agosarat poeta i en el comiat del vers,
et perpetua
entre les bastes delicades
de flors i cal·ligrames.
Giren els teus malucs d'asfalt, les sines verdes,
a l'extàtic compàs de la ferralla de les fàbriques,
mentre conceps secretament, dins la sorra de l'úter,
les barraques dels orfes que aviat et diran mare.
I balles llaminers foxtrots d'organdí,
masurques dolces de barret de palla
amb les brises del solstici que travessa
la pell del senyoret que, endiumenjat, festeja.
I ara la mar, l'ona, la llum,
la vall on caus en cataracta...

Plaça enllà, les rodes d'un tramvia
han deixat a l'atzar
un grinyol d'aèria pregunta:
Quina ànima es podria resistir
a declarar-se, oh, ciutat,
indefugiblement
per sempre teua.

Pas perdut

Poema inspirat en Cafe Dancers (Rush Wagner)


Hem perdut el pas, amor,
Sols queda el bruc d’aquestes ínfimes paraules,
Aquests tristos garbuixos enllaçats per la tendresa
Que són ara encenalls d’absència fosca.
Hem crescut?
S’han eixamplat les nostres ànimes d’oblit?
Jo només veig el desert i la derrota.
Torne a la nuesa, a la muda solitud
I el buit amera el meu recer de dona sola.

Aviat seuré entre aquests cossos absents
Mentre el carmí del meu vestit esdevé ombra.

DP, abril de 2008

Qui ho anava a dir

Qui ho anava a dir, que faria un poema a una excavadora 
(llegiu la frase amb la trista malenconia de l'esperpent)

Una excavadora no és
Un artefacte innocent.
Rere la màquina,
Entre la boirina polsegosa,
Observeu el bisturí
Que ens seccionarà la llengua,
Mireu l’esmolat trepà
Que ens foradarà el crani,
Vigileu el retractor
Que ens obrirà prest l’estèrnum
Per llençar cru el nostre cor
A aquella lloba terrible,
Eternament afamada,
Que espera a la gatzoneta,
Damunt les pales,
El seu bocí d’immortalitat.

Temps abonançat


Tallaves la carn d’aquell fruit de tardor fet delícia,
Amb les teues mans expertes i igualment tardorals,
I contra el meridià del cànter dels teus pits
Recolzaves la fogassa blanca, rodoníssima,
Nafrada amb el ganivet que esmolava el teu marit ferrer.
A la penombra calma de la cuina primitiva,
Enfront del safareig fondo de bugada i sacrificis
Obraves al llibrell la teua alquímia
D’ou, sucre, rent i farina,
Mentre em deixaves xuclar llépolament, a ditades,
el solc encara cru de l’encanteri.
Era segur, agradable, tenir-te d’ulls i bastó,
de cordell que em subjectava a terra ferma,
Com tou era endormiscar-me aquietada pels jocs,
Al bressol que m’estovaves a la falda
I engegar el camí de cada somni
Flairant les marcides flors de la teua sina d’àvia.