Roders
Escampats pel triangle immens que avui
és nostre,
niats els ulls amb milanes voltoneres,
voregem la son cargolada dels flamencs,
tot subjectant amb cura unes brides
invisibles
que amb plaer, -som tan humans-
desfermaríem.
Passegem per a nosaltres, per a ningú
i tothom,
fosos amb les llacunes i les promeses
d'arrossars
com si tot l'ecosistema depenguera de
nosaltres
i desant, en la deriva, records,
paraules, anhels,
al bell mig de la terra fanguejada.
Cos de pas
Se sap un cos que rep
l'alè orejat del vent
tallant-li el rostre;
un cos que escolta
el lament ardorós
de gavines en zel
mentre tanca el llibre de poemes
i rotlla la clau de l'automòbil.
Un cos capaç d'aturar-se
de sobte a la vorera
i, al temps que inspira fondo,
escriure el poema
tot constatant
que les moreres faran fulla
en molt poc temps.
Però si és un cos
enmig d'un món
solcat per cossos,
sols un cos més,
un cos de pas,
fet de present...
Per què aleshores li batega
aquest pols desbocat
d'enyor rebel?
Retalls
Veus?
No era tan cruel, al capdavall.
Només calia
deixar de traçar diagonals
terres enllà,
renunciar a l'arc de les paràboles
guixades sota la llesca de la lluna
i esmicolar dies, nits de vent,
a cops de tisora,
per embastar, amb els retalls,
la teua nova cuirassa.
Sí, bé que ho saps. A sota,
sempre niarà el cor tendre,
amb aquesta tendresa pertinaç,
tan infantívola,
amb què t'enroques
malgrat que el solc dels anys
cava cada cop més profund.
Fins i tot et vendries la cuirassa
per un escalf de pell
sota els llençols.
I per què no?
Si a la fi,
el rastre del després,
-diguem-li buit-,
ja no té res de nou per ensenyar-te.
Vent de dissabte
Tot va vindre amb un vent de dissabte.
Emprengueren ensonyats el dia,
investits amb la impunitat dels lladres
que han robat, en la vespra,
un bon sac d'hores de diàleg.
Un passeig per la marjal? Clar.
Per la franja pedregosa de la platja?
Sí.
Quant patiren en la guerra!
Ja ho pots ben dir. El meu avi...
La meua mare és tan vella...
La meua ja va morir.
Aquest bar fa bones truites.
Certament. Prenguem café.
Com es diu aquest ocell? Així.
I aquells grandots, blancs i negres?
Així altre.
És que tu ho saps tot o què?
No. No sé si voldré estimar-te...
Tot va vindre amb un vent de dissabte.
Fins i tot la feredat que tot s'ho
poguera endur.
 |
| Vent procedent de la mar (Andrew Wyeth) |
Si li tanques la porta
Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.
(M. Hernández)
Tant és si a l'amor
li tanques la porta:
la seua llum s'escola
en angles obstinats
per les escletxes de la fusta
i s'inflama enardida
pel vent de dissabte,
es posa tènuement
sobre la branca del nouer
i vibra a cor què vols
amb l'arpegi dels ocells,
pugna per esclatar
en les puntes carnoses
del raïm de pastor,
s'irisa en la sensualitat
d'un tou melic de venus,
matisa tots els verds
d'un diumenge lleganyós
i quan cau amb el
capvespre,
esdevé reflex de lluna.
Tant és si sobreviu
amb la taula parada
o si plora abandonat
com un orfe sense sostre:
l'asfalt és pell nocturna
alletada per l'escalf
que ni un vent pertorbador
podrà desacordar.
Arribats a aquest punt,
resistir-s'hi és tan inútil,
resistir-s'hi és tan inútil,
com malaguanyar la bala
que acabarà determinant
una victòria decisiva.
De l'inacabat
Foto: N. N.
El que ens quedarà per fer
anirà al solc on es podreixen els
desitjos.
Fondo. Ben fondo.
Tan fondo que podrem
seguir amb les rutines de la vida,
amb els rellotges robòtics,
tan aliens al curs
dels astres, de la marea, de les
òrbites lunars.
El que ens quedarà per fer
es podrà amidar
amb pams, llegües, quilòmetres
de costeres muntanyoses
on mai farem cim plegats;
de noms d'ocells que moriran
a trenc de llavi;
de tot un herbari feréstec
germinat en ribassos invisibles.
El que ens quedarà per fer
serà la llavor d'un lliri
caiguda a la llinda erma
d'una marjal on la vida es desboca.
I un passeig inacabat.
I la vida avortada de tantes converses.
El que ens quedarà per fer
anirà rosegant-nos
fins que el no-res ens devore.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)