L’horloge des saisons, mon cher,
A fait le tour entier,
Et je t’attends encore,
Et parfois j’espère.
On a traversé
Un brouillard de pleurs,
Quelques instants de joie…
Tu étais la pluie
Tandis que je t’aimais.
Mais le devenir du temps
Avait déjà brodé
Une ancienne broussaille
Sur le bois de ton âme.
(J’attends également,
Treu-me el crit, aquest crit encauat
Tan fondo, tant, que ni té nom
L’abisme profund on rau
El catau llargament amagat,
El crit, amor, que no he gosat,
El que he permés arrelar
Corrompent la víscera, rosegant,
Fent-me esclava de les formes,
De la civilitzada, neuròtica,
Dictadura del gest polit,
De la ferum del respectuós silenci.
Dus-me a la terra. Dus-me.
No sé per què han esdevingut
Tan imperatius els mots,
Quina màgia, quin destí.
No sé a penes res tret de tu.
Rebrega’m entre el llot primigeni.
Fes-me, amor, matèria.
És un prec desesperat.
Dus-me, dus-me a la terra.
És buit.
Aquest moment és buit,
I la matèria sura flonja,
Aèriament intangible.
Hauria dit que et veia
Per un instant fugisser
Somriure’m,
Fer-te cos,
Llençar-me un petó de lluny
Entre penombres…
Però t’has esvaït.
Bona nit per a ningú,
-Em plore-.
I tanque els ulls fins demà.
Hi ha una llaçada que no pot desfermar l’aridesa.
L’aridesa desèrtica d’aquest silenci emergit de la tenebra,
Com si algun fat atziac hagués assecat el verd pou de la joia.
Potser hi ha mil raons o potser una només,
Però la meua ànima no ha volat tan alt encara
Com per cloure els llavis amb calma resignada.
I tanmateix, calle i tanque els ulls i m’adorm cada nit,
Neuròticament beneïda per la creença lluminosa
En la claror d’un esguard que em celebrava en trobar-me,
Embolcallat en aquell cos que durant unes poques albes
Esdevenia jo mateixa, car no era meu, sinó jo tota una,
reposant amb mi, besant-me o posseint-me sense pressa.
És clar que seguiré somiant-te en els capvespres inflamats de roig,
I que et buscaré cada jorn quan mire l’estel del teu nord llunyà.
És tan evident que sobreviuràs dins de les fibres i els mots,
Que no sé com se t’ha pogut ocórrer que, callant, t’oblidaria.
Poden restar uns versos ressonant a dins d’un cos?
El teus queien mullant-me i la humitat hi romania hores i hores...
A cops, es quedaven allotjats entre la gola i el pit,
En un segment onejant, aquell serpentí plaer
Que –oh, Déu omnipotent i inexistent!- em lliscava
Cap als límits dels malucs per atorgar-me una cadència
Inusualment pneumàtica, la flotació quasi lunar
Que em permetia travessar mars i muntanyes només, tan sols,
Per escoltar-te’ls brollar de la viva veu amb què et pariren.
Ara, però, sóc una estrella morta.
Amb la densitat de les estrelles mortes, dels forats negres,
Amb l’enorme gravidesa de tots els astres difunts
D’aquest món que ja no sé si conté alguna veritat
Fora de la desproporció entre el meu cos, tan petit,
I l’astronòmic pes del teu silenci,
Allotjat ací, al meu centre, com temps enrere
Hi visqueren els teus versos.
