Teníem còmplices (Dibuixets i versets)


Poema inspirat en imatge de rnbonet
http://dibuixetsiversets.blogspot.com.es/


Recorda’m nua en la penombra
Com es recorda el vi vessat

I besat de boca a boca.

Amb l’humil esperança rere el cos,

Treva momentània al que no és.

El que és, ho saps:

Una habitació senzilla

I de la finestra estant,

Els geranis contemplant-nos,

Còmplices muts i acolorits.

Ells, i la penombra.

Cadeau d'anniversaire (Tant que c'est toi)

L’horloge des saisons, mon cher,

A fait le tour entier,

Et je t’attends encore,

Et parfois j’espère.

On a traversé

Un brouillard de pleurs,

Quelques instants de joie…

Tu étais la pluie

Tandis que je t’aimais.

Mais le devenir du temps

Avait déjà brodé

Une ancienne broussaille

Sur le bois de ton âme.

(J’attends également,

Même si ce n’est pas la peine)

Adéu a la poesia


Adéu, adéu a la poesia, al vers nocturn. A la musa, al poeta.
És hora de canviar els signes alfabètics,
La llengua, el metre, la retòrica.
Del mot renascut florirà la pell guarida
Al mínim preu d’un silenci curt, anestèsic.
És d’una seguretat gairebé tautològica,
de profecia autocomplerta, d’axioma si voleu,
que l’oblit brollarà tot havent deixat bells cadàvers
estesos al full guarnit d’arnes on dies enrere
les mans gargotejaven tota la bellesa
que insomnes ulls havien xuclat de la mateixa mare terra.

Crítica creixença


És negra l’elegància
I la tristor,
Un sentiment humà.
Crítica creixença
La de l’os invisible,
Aquell impossible d’amidar
Amb detall mètric.
T’engrandeixes
Quan creus morir
Perquè és fèrtil el substrat
On et soterres.
I quan esdevindries pols,
Et veus florir.

Clàssica solitud

He destil•lat per tu pols i verí
Als vorals erms de l’erta matinada
Amb la desperta veritat desvetllada
Que ja no ets meu, que no tenim destí.

Com endolcir el calze del camí
Quan la breu petja és feblement deixada
Damunt el llot, amb la passa esgotada
Per no albirar mai les llums del matí?

Tot jeia dins la teua deu de mar
El madrigal, la veu, la nota esparsa.
Fores la música, la nau on sotsobrar.

Amb gest planyent, cante sense esperar
Que el meu lament s’enlaire amb vol de garsa
I que al teu si s’arribe a arrecerar.

Ball and chain (Treu-me aquest crit)

Treu-me el crit, aquest crit encauat

Tan fondo, tant, que ni té nom

L’abisme profund on rau

El catau llargament amagat,

El crit, amor, que no he gosat,

El que he permés arrelar

Corrompent la víscera, rosegant,

Fent-me esclava de les formes,

De la civilitzada, neuròtica,

Dictadura del gest polit,

De la ferum del respectuós silenci.

Des de la seua finestra

Ho hauríeu de veure. El joc d’espills projecta al cel un miratge de cases sorgides de la selva de pins, enlairades com un perllongament dels núvols. Cúmuls que de sobte esdevenen rajola i arbre. És el reflex de les cases que hi ha vora la seua, muntanya enllà, més amunt, esbossades a l’horitzó d’aigua i camps d’arròs.
Ho hauríeu de sentir. Com de fonda arrela ara la seua absència, el silenci –mot tan femení malgrat totes les gramàtiques- i aquesta solitud que no és de gebre, sinó de trista paciència, quan és núvol, i de rabent desesper, quan és casa i pi.

Arròs i cireretes


Te’n vas anar i era estiu.
T’havies tornat nina gran,
Mare i casa meua.
Desbraonada i desmenjada,
Ens miraves sense entendre
Altre mot diferent
De la paraula auxili,
Que ja no sabies dir.
Auxili, deixeu-me anar...
Deien l’ull castany i el verd.
Desbraonada i desmenjada,
Abans que tancares
la boca per sempre,
la porta per sempre,
et vaig donar, per dinar,
arròs i cireretes.

Esdevinc










Canvia el sol, la lluna,

el decurs dels astres.
Puja i baixa la marea
I jo amb tots ells.
Esdevinc foc aeri quan ahir
Era cendra esparsa,
Perquè així em necessite
Ara,
Ací.
Sóc amb mi, amor,
Asseguda sobre una roca bullent,
Abrusada la gola de pors impacients,
Esperant que em confesses,
Que em crides
O que em murmures
Que em desitges tant
Que et fa mal.

Dus-me a la terra

Dus-me a la terra. Dus-me.

No sé per què han esdevingut

Tan imperatius els mots,

Quina màgia, quin destí.

No sé a penes res tret de tu.

Rebrega’m entre el llot primigeni.

Fes-me, amor, matèria.

És un prec desesperat.

Dus-me, dus-me a la terra.

Home, lluna, llop













Em creix la lluna al ventre:
Una lluna plena, perlada de tu,
Oh llop o nit.
Llunyanament llances ecos,
Udols desitjosos per sargir-me
Algunes velles ferides
Sense copsar a penes
Que les que s’obriran
Seran més fondes,
més incurables.

Troballa













En aquesta catàstrofe que em capgira la vida
Batega la pròpia salvació.
On lluïes quan encara érem a temps?
Pregunte amb l’absurditat de qui ja sap.
Retinc suaument el cor entre els palmells –a tu-
No siga cas que us escapeu amb la contesta.

Bona nit

És buit.

Aquest moment és buit,

I la matèria sura flonja,

Aèriament intangible.

Hauria dit que et veia

Per un instant fugisser

Somriure’m,

Fer-te cos,

Llençar-me un petó de lluny

Entre penombres…

Però t’has esvaït.

Bona nit per a ningú,

-Em plore-.

I tanque els ulls fins demà.

Inv(c)itació

Pugem a l’ara estovada del tàlem
I entonem, amb veus rendides,

Un càntic dels càntics que desborde

Els vorals ressecs de l’espera.


(Tinc els dits per comptar hores tan sols).

Pedra (llegint Monzó)

Sóc una dona porfidiosa.
Com aquell tipus que s’entestava
a fer parlar una pedra.
Pe dra...
P e d r a...
Pedra.
Ella no diu res.
Tu no dius res.
Ell –et parlaré a partir d’ara en tercera persona-
no diu res.
Se m’ocorre enginyar
que si la pedra no ve a mi,
aniré jo a la pedra,
o millor: seré pedra.
Pe dra...
P e d r a...
Pedra.
...

Tu viendras longtemps marcher dans mes rêves

Hi ha una llaçada que no pot desfermar l’aridesa.

L’aridesa desèrtica d’aquest silenci emergit de la tenebra,

Com si algun fat atziac hagués assecat el verd pou de la joia.

Potser hi ha mil raons o potser una només,

Però la meua ànima no ha volat tan alt encara

Com per cloure els llavis amb calma resignada.

I tanmateix, calle i tanque els ulls i m’adorm cada nit,

Neuròticament beneïda per la creença lluminosa

En la claror d’un esguard que em celebrava en trobar-me,

Embolcallat en aquell cos que durant unes poques albes

Esdevenia jo mateixa, car no era meu, sinó jo tota una,

reposant amb mi, besant-me o posseint-me sense pressa.

És clar que seguiré somiant-te en els capvespres inflamats de roig,

I que et buscaré cada jorn quan mire l’estel del teu nord llunyà.

És tan evident que sobreviuràs dins de les fibres i els mots,

Que no sé com se t’ha pogut ocórrer que, callant, t’oblidaria.

On s'allotgen els versos

Poden restar uns versos ressonant a dins d’un cos?

El teus queien mullant-me i la humitat hi romania hores i hores...

A cops, es quedaven allotjats entre la gola i el pit,

En un segment onejant, aquell serpentí plaer

Que –oh, Déu omnipotent i inexistent!- em lliscava

Cap als límits dels malucs per atorgar-me una cadència

Inusualment pneumàtica, la flotació quasi lunar

Que em permetia travessar mars i muntanyes només, tan sols,

Per escoltar-te’ls brollar de la viva veu amb què et pariren.

Ara, però, sóc una estrella morta.

Amb la densitat de les estrelles mortes, dels forats negres,

Amb l’enorme gravidesa de tots els astres difunts

D’aquest món que ja no sé si conté alguna veritat

Fora de la desproporció entre el meu cos, tan petit,

I l’astronòmic pes del teu silenci,

Allotjat ací, al meu centre, com temps enrere

Hi visqueren els teus versos.

Quatre haikús


I.


I ara descanses

Al meu ventre de dona

Adés parida.



II.

Amor, no em salves.

Sóc resta del naufragi.

Tan sols estima’m.



III.

Marea dúctil

Entre els pètals de lluna

Del teu refugi.



IV.

El vent agita

Els cóps foscos dels arbres

Sota la pluja.

Ad hominem















Espere el transcurs de les hores toves
Gargotejant papers i paciència,
Obaga la consciència a tota angoixa,

Torrencialment teua com la brava tempesta.
Errant, potser, en la mètrica i el mot,

Acompanyada, això sí, per la perfecció dels teus versos,
Muir per renéixer a cada nou instant
On tu ets el meu present, aliment i carícia.