Ho hauríeu de veure. El joc d’espills projecta al cel un miratge de cases sorgides de la selva de pins, enlairades com un perllongament dels núvols. Cúmuls que de sobte esdevenen rajola i arbre. És el reflex de les cases que hi ha vora la seua, muntanya enllà, més amunt, esbossades a l’horitzó d’aigua i camps d’arròs.
Ho hauríeu de sentir. Com de fonda arrela ara la seua absència, el silenci –mot tan femení malgrat totes les gramàtiques- i aquesta solitud que no és de gebre, sinó de trista paciència, quan és núvol, i de rabent desesper, quan és casa i pi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada