Foto: R.G.G.
La sort, com un liquen
enganxat a les escletxes de la fusta, ha propiciat que la vella porta
vulga obrir-se. Hem romàs totes tres uns segons al llindar,
observant, sense gosar encara endinsar-nos, les miquetes de pols
surant per l'atmosfera anacrònica de l'alqueria. La sort
també ha volgut que els mossos del temps corcaren la porta de
l'estable, de manera que la llum del sol, que encara no és
crepuscular, envaeix amb rajos esbiaixats la fondària allargassada
de la sala i ofereix a la vista la promesa d'un corral ajardinat a la
banda de darrere.
A la fi, la nostra petita
expedició es deixa engolir pel ventre d'una casa tan desnodrida de
gent que potser ja no té ni fam per digerir-nos. Dels qui temps
enrere l'alimentaven ja només s'estén un rastre de poals desculats,
pots de medecina per a la mosca, ampolles buides de fertilitzant,
lleixes corcades, la lluïssor rogenca d'una rella rovellada, un
foguer d'obra i manises per cuinar amb llenya, el vell brodat d'una
mare de déu sobre la tela negra d'un quadret, un espill rectangular
enganxat a la paret embafat per una pàtina de borra i oblit...
Desconec què passaria si amb el revés de la mà torcara aquesta
superfície ja sense esma per reflectir cap món. Retornaria el
reflex del meu rostre o, fixada a la capa de mercuri, restaria la
imatge d'un home afaitant-se mentre cantusseja un pasdoble, o la d'un
xiquet observant-se el buit d'una dent de llet mentre sa mare el
pentina i li amera els cabells amb aigua d'espígol?
Busque algun signe
dibuixat a les parets, algun grafit que il·lustre guerres antigues
de ferides recents, un nom, una data, un jeroglífic, l'empremta
d'amors juvenils dins el rogle d'un cor travessat per una sageta...
Però aquestes parets encrostonades van emmudir fa temps. Una falzia
amagada a l'estable revola escarotada davant nostre, atemorint les
nenes, fins que troba l'eixida per la boca sempre oberta de la porta
de l'estable. La xiqueta gran se m'acosta amb el mascle d'un
forrellat cobert de verdet. Du
el seu exigu botí fent coveta amb les mans juntes, com
qui transporta l'ouet tebi d'un ocell.
Mentre les petites juguen
a amagar-se sota l'ull de l'escala, aguaite a la sala de dalt sense
arribar a entrar-hi: una taula amb les potes garsades, una cadira
tombada, dos finestrals, claror, les despulles d'un niu,
somnis fosilitzats a les restes ensorrades d'un llit de matrimoni...
Més silenci. Més pols. Més oblit. No vull deixar les xiquetes
soles i baixe.
Acabem el recorregut al
corral, on les menudes s'enfilen, rialleres, pel tronc poderós de la
figuera. Què és això? Un forn de pa. I això? Un galliner. Així
que ací és on va seguir triomfant la vida. Ho diu la mateixa
puixança de la figuera, les cales eixerides, les roses de pitiminí
i el gessamí que prompte farà flor... El temps ha anat enfonsant el
fil d'aram espinós que encerclava el corral. El seu poder dissuasori
ha estat doblegat per una rotllana vegetal que ha creat la seua
estètica de límits franquejables, tot aixecant una frontera amiga
que s'obri a l'estesa dels tarongerars veïns.
Les abelles recolectores
encara traginaran unes hores en aquesta vesprada de primavera tan
generosa amb la llum. Cap a llevant plana la moixeta que veig
cada dia, qui sap si avisant-nos que som al seu territori. Quan
tornem a la sendera del pany de cases, advertim que un Sant Vicent
policromat ens mira des de la façana de l'alqueria del costat,
l'última del pany, amb el braç enlairat i el dit índex apuntant
característicament al cel amb posat d'advertència. Timete Deum
et date illi honorem.
Les xiquetes saltironen
davant meu mentre ens allunyem trepitjant la catifa de magreta ja
morent dels horts. Elles xarren, canten, riuen. La travessia del
túnel del temps, la digestió al ventre de la gran balena, les ha
menades a una eufòria alegre, genuïna, expressada amb tota la
puresa dels seus cossos infantils... I jo, al temps que les mire, em
pregunte si un cop travessada la casa som encara les mateixes o si
quelcom ha canviat en nosaltres... Més pertorbador, però, em
resultarà demanar-me què hi ha de meu i què pertany a la casa en
tot el silenci i l'oblit que vinc de respirar. Clar que sempre em
queda el recurs d'anar ajornant la resposta.
