Tres haikús


Els petons, deies,
Seran tan sols paraules
En la nit sola.

Cercava el llavi
Algun recer possible
Per on besar-te.

I tot quedava
En un intent tan tendre
De pells llunyanes.

No us deixeu enganyar (Dibuixets i versets de rnbonet)


No us deixeu enganyar:
No està vençuda.
Tan sols rendida a l’evidència
D’aquell immens rellotge,
Que fora de camp anuncia
Que és l’hora de canviar
Pedres per ales,
Marees per muntanyes odorants.
I la seua pell enrojolada?
És rosella en primavera
O llarga travessia del desert.
I si alguna gràcia demana
És que mai la passió faça fugina
del cor inquiet que la belluga.

Vine al meu si

He recollit la teua absència de mar
per rellevar-te, amat, del pes de la nostàlgia.
Vine al meu si, i seré mare, germana, amant,
allò que la fam o la set a l'ànima et demanen.
Reclama llunes, dies joiosos sense la fressa del dol,
que et porte la llum a grapats,
la tendresa a doll i a embostades.
Invoca'm el nom, tendre ocell nafrat,
i et cosiré platges, remeis, brisa, llençols,
-també algun bes-,
al fosc avenc sagnant de la ferida.

Rota tu volubilis, Fortuna?


Encara que conjurem significats
En paper i en tinta
No som, doncs, per això més savis.
I tanmateix us dic:
És més segur llegir que viure.

Geryn Williams



No crec que rodes tant com diuen. Som nosaltres els qui sovint rodem com la cua del gos, la major part dels cops per no aclarir gran cosa. Però és tan fàcil posar a les teues mans la sort o la dissort, dipositar en els teus capricis la manca de destresa per viure! Hi ha qui mira per la finestra esperant un miracle, hi ha qui espera que l’amor truque a la seua porta sense dignar-se ni a dir bon dia als veïns... I si no, mira aquells que confien a tenir el poder i la riquesa i es queixen perquè han nascut desgraciats mentre miren vacus programes de televisió asseguts al sofà...
I els poetes? Què em dius dels poetes? Aboquen versos i versos al paper, desen allà tots els anhels, els desitjos i les frustracions i en acabar... se senten tan bé! Tan bé, que ja no els cal solucionar l’anhel, el desig o la frustració que havia motivat el poema... Marieta estimada, t’he fet una cançó d’amor digna del millor trobador (però mai em declararé, no siga cas que em digues que no). Quin vers de penediment tan expressiu, d’un patetisme tan viu... (això sí, mare, no gosaré demanar-te perdó per les ofenses). Oh, com de lluny te n’has anat! Faré un preciós sonet de lamentació i no cal que passe a l’acció (agafar el tren és molt cansat)...
És millor escriure que viure? Quina fortuna es llauren els qui s’amaguen rere els versos? Aquests són, això sí, un bon anestèsic contra la dissort. I també el camp adobat per a mantenir-la.
No, no crec que rodes tant com diuen. Som nosaltres, nosaltres els qui rodem. En cercles perfectes i segurs. Absurdament segurs.
(I ara, encara hi haurà qui vinga a explicar-te que la vida és l’aliment de la poesia. Tu, ni cas...).


Escrius amb l'esperança a les tintes
i esclaten en plor les frèssies, trasbalsades.
S'han vessat les paraules com adob
mentre la fam i l'afany
serpentegen per les dunes de nostàlgia.
Embastes els madrigals
amb fils de cotó i de saba,
i en la costura dels versos,
oh amic, em fas fremir.
M'aculls, si obert de bat a bat,
i em talles l'aram del cor.

Tanque els parpres i m'adorm.

Estramps de bona nit

Cor de dol, cor renascut


En la claror t'estimaven les fibres

Com si l'ahir esvaïra les petges

I el cor de dol esclatara de joia

Primaveral amb la llavor florida.

Goig del carrer, glossava el vell poeta

Meravellat del miracle de viure

Com ara jo, que et retrobe amansida,

Cor renascut enmig les fèrtils cendres.

Per Anna Sant i Ana

Queien les paraules
Enmig de l’avinguda,
Gegantines i – Anna, si tu vols-,
Diguem-les oceàniques.
Ne-ru-da: què volíeu?
No podien precipitar-se
Com subtils flocs de neu:
El poema era, per tant,
Un aterratge d’emergència.
Els cotxes desfilaven,
Transitant la ciutat
Amb la pressa ja sabuda.
Jo no hi era:
Tan sols vaig dur els ulls
Que s’havien desplaçat
Fins a la meravella
D’una caiguda lliure,
Que no per anunciada,
Era menys corprenedora.
Queien versos a l’asfalt
I Neruda es preguntava
Que com es feia el mar.

Jo dorm. Jo espere (Dibuixets i versets)
















Dorm mentre espere l’aterratge d’uns ulls,
Llunyania de cos encara inconegut
Que tresques ara per arrossars ignots
O per la molsa i el plec de pells alienes.
Malves somnis em dibuixen llits d’anhel,
Retallats en la fosca de la meua lluna nova,
En el lumínic esclat de la teua lluna vella.
(Aterren els teus ulls mentre jo dorm).

Caus



-->
Caus
Com una mà lasciva o una selva,
Com l'estesa de fulles sobre un tàlem
Sobre la meua pobra pell que ara et respira.

I tot resta en una capsa de secrets,

El peu embolicat amb mans de seda,

L’aleteig d’una llengua arrecerant-se,

La calor pèlvica encaixada

A l’anell del somni de son compartida.

Caus

Per esvanir-te aviat entre els carrers,

Un bes dissimulat, un lleu adéu,

El arbres del passeig acomiadant-nos...



Cau

A sobre meu la grisor de la tarda.

Tornarà aviat, a la pell, l’asfíxia.