Vine al meu si

He recollit la teua absència de mar
per rellevar-te, amat, del pes de la nostàlgia.
Vine al meu si, i seré mare, germana, amant,
allò que la fam o la set a l'ànima et demanen.
Reclama llunes, dies joiosos sense la fressa del dol,
que et porte la llum a grapats,
la tendresa a doll i a embostades.
Invoca'm el nom, tendre ocell nafrat,
i et cosiré platges, remeis, brisa, llençols,
-també algun bes-,
al fosc avenc sagnant de la ferida.

2 comentaris:

deomises ha dit...

Èbria Cadència
Remor de tu, frenesia que envolta
Cada segon existit, i extingeixo l'alegria
Perquè em privo de creure't meva abans de l'abraçada,
Del bes que lliga els llavis a la carn i a la saliva.
Friso i desitjo i anhelo i galopo en camps
Llaurats per la paciència i l'ànsia;
Glop a glop, bec el beuratge del teu perfum i flairo
I m'adono que visc i retinc fermament les hores amb tu.
Fins i tot ara,
En la teva
Absència...


d.

[si no són germans els dos poemes, poc els falta per esdevenir família...]

Serenor ha dit...

espargeixo la meva ferida a les teves mans
et prenc el poema com un prec
urc i abaltit
abandonat i amarat de mar
em llevo la sal que m'entelen els ulls
i espargeixo a les teves mans
aquesta nafra
tot jo sencer