On s'allotgen els versos

Poden restar uns versos ressonant a dins d’un cos?

El teus queien mullant-me i la humitat hi romania hores i hores...

A cops, es quedaven allotjats entre la gola i el pit,

En un segment onejant, aquell serpentí plaer

Que –oh, Déu omnipotent i inexistent!- em lliscava

Cap als límits dels malucs per atorgar-me una cadència

Inusualment pneumàtica, la flotació quasi lunar

Que em permetia travessar mars i muntanyes només, tan sols,

Per escoltar-te’ls brollar de la viva veu amb què et pariren.

Ara, però, sóc una estrella morta.

Amb la densitat de les estrelles mortes, dels forats negres,

Amb l’enorme gravidesa de tots els astres difunts

D’aquest món que ja no sé si conté alguna veritat

Fora de la desproporció entre el meu cos, tan petit,

I l’astronòmic pes del teu silenci,

Allotjat ací, al meu centre, com temps enrere

Hi visqueren els teus versos.

1 comentari:

mei ha dit...

Llevo tu corazón conmigo,lo llevo en mi corazón
nunca estoy sin él,donde quiera que voy vas tu,querida mía.
Y lo que sea que yo haga es tu obra,encanto
no temo al destino ya que tu eres mi destino,mi dulce
no quiero ningún mundo,porque hermosa,tu eres mi mundo,mi certeza
y eso eres tu,eres lo que sea que la luna siempre pretendió
y lo que sea que el sol cante eres tú
este es el secreto mas profundo que nadie conoce
esta es la raíz de la raíz y el brote del brote y el cielo del cielo de un árbol llamado
vida que crece más alto de lo que el alma puede esperar o la mente ocultar
y es la maravilla que mantiene las estrellas separadas.
Llevo tu corazón,lo llevo en mi corazón.