Clàssica solitud

He destil•lat per tu pols i verí
Als vorals erms de l’erta matinada
Amb la desperta veritat desvetllada
Que ja no ets meu, que no tenim destí.

Com endolcir el calze del camí
Quan la breu petja és feblement deixada
Damunt el llot, amb la passa esgotada
Per no albirar mai les llums del matí?

Tot jeia dins la teua deu de mar
El madrigal, la veu, la nota esparsa.
Fores la música, la nau on sotsobrar.

Amb gest planyent, cante sense esperar
Que el meu lament s’enlaire amb vol de garsa
I que al teu si s’arribe a arrecerar.