Cos de pas


-->


Se sap un cos que rep
l'alè orejat del vent
tallant-li el rostre;
un cos que escolta
el lament ardorós
de gavines en zel
mentre tanca el llibre de poemes
i rotlla la clau de l'automòbil.
Un cos capaç d'aturar-se
de sobte a la vorera
i, al temps que inspira fondo,
escriure el poema
tot constatant
que les moreres faran fulla
en molt poc temps.
Però si és un cos
enmig d'un món
solcat per cossos,
sols un cos més,
un cos de pas,
fet de present...
Per què aleshores li batega
aquest pols desbocat
d'enyor rebel?

2 comentaris:

plujadesetembre ha dit...

Tendrament colpidor. M'ha agradat molt aquest poema.

Eduard ha dit...

Aquestes aturades al marge, en el camí, i la qüestió central de la nostra existència que no para de bategar, com una angúnia, en els versos que estan per néixer. Aquests versos que podrien no haver nascut, esmorteïts en el trànsit ordinari dels cossos. Però que ara ja són part del trànsit i ens invoquen, i ens qüestionen.
Aquests versos s'encadenen a altres versos llegits, tancats en el gest de cloure les tapes del llibre, de donar la clau al contacte. S'encadenen a l'observació directa i senzilla del paisatge, dela mutació probable que la vida li imposa. S'encadenen i apareixen, en la rebel·lió que pugna per comunicar-nos aquell alè estrany que fa commoure tot poeta.
I tot lector amatent i agraït.