La seua mà experta
sap entaforar els desitjos
amb tèrbols misereres,
amb mantres que remoregen
gronxats per vents de mitjatarda.
Sap tant de les matèries dúctils
que amb ulls tancats encertaria la barreja.
I ho fa rutinàriament,
no sense alguns grúmols de recança,
val a dir-ho.
Culpes assaonades amb argila.
Sorra assentada amb temors.
Bufa, aqueferat, un llebeig solitari
que ofega les guspires a l'estany,
al temps que el morter qualla.
1 comentari:
Modelats en argila, elssetiments esdevenen matèria i forma. Un poema tan expressiu com l'escultura de la fotografia, anem fent amb la lectura una i altra, encadenades i interrelacionades, si bé una mica esquives, com la mirada fugissera de la figura que se'ns escapa.
la poesia té això, molts cops, ens cal omplir-la amb el nostre propi fang per fer-la completa.
Publica un comentari a l'entrada