Llegint "Els estius"






Avui,
el teu setembre de núvols transatlàntics
és tan sols una línia inabastable,
un horitzó estrany de veure.
Any rere any,
es reformula
aquesta operació ingènua
de creure que l'estiu
serà una platja eterna,
d'esperar que vindrà
la mateixa infantesa
de barraques i rumbes
i llavors de girasol,
la veu de la mare,
l'entrepà afamat,
el rellotge màgic d'una jove sirena...
Avui,
que tant costa d'alenar,
bufarà un llebeig il·lusori,
almenys un xafogós instant.

4 comentaris:

Rosabel Gumbau González ha dit...

Fa dos estius, la lectura del poemari Els estius de Josep Porcar em va dur a escriure, al meu torn, alguns poemes, com ara aquest (amb ploma bastant més inexperta que la seua, val a dir-ho). No fa molt, intentava explicar-li-ho a l'autor del poemari esmentat, al temps que ell anava esbossant un somriure, segurament perquè, en repetir tant la paraula "estius", devia semblar que feia un travallengües.

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

L'estiu és l'època de la infantesa per excel·lència, una època que es repetia cada any amb una il·lusió d'eternitat que ra vívida, vuscuda -real-. No teníem por al futur, l'ansiàvem potser, i per això sen's feia llarg el present. O, potser, amb molta sort, simplement no havíem après a malversar el temps, ens limitàvem a assaborir-lo. Lluny dels tràfecs ritualitzats que ens imposaven els adults en el curs escolar, l'estiu era nostre, l'alliberament el sentíem a la pell, i per això ens hi instal·làvem com alegítims propietaris.
La poesia ens permet revisitar aquells espais propis, ja irremissiblement perduts... He dit irremissiblement? Aquest poema, aquest meravellós diàleg amb un altre text que els lectors aquí només podem sentir en el seu eco en aquests versos, són una prova que no hi ha res irremissible.

Josep Porcar ha dit...

Moltes gràcies, Rosabel! Només arribem a intuir-ho i, mitjançant el vers, a indagar-ho, però els estius duren eternament a la pell reversible de l'infant que, malgrat tot, encara som. Una abraçada.

Rosabel Gumbau González ha dit...

Una abraçada, Josep. Brindem pels estius que ens retornen la infantesa. I moltes gràcies a tu, que ens regales la teua poesia, una poesia que inspira i desperta els sentits.