Les hores enterques



Fugiries
per la finestra grisa,
grisa seria la fugida,
orquestraries un pla innocent
que t'alçara cos amunt
cap a l'alumini tèrbol.
Suspesa a la volta celístia
marxaries cap a ell
i per ell,
al port, a un veler, a la vida
i allà on et fos menester
per maldar, per burlar
la crua visió de romandre
asseguda sobre el teu sec cadàver,
damunt el seti hostil
de les hores enterques
al tall, a la taula i a l'aula,
fitant com peixen les pluges
a les verdes pastures
de pins i palmeres,
a les cases i als horts,
al llom del gos pastor
sol per sempre als tarongers
i a la recança tota
de l'hivern
que agonitza.

2 comentaris:

Estonetes ha dit...

M´ha agradat moltíssim el ritme del poema.

Eduard ha dit...

Malgrat et to gris,i la visió opressiva d'un futur sense sortides que es descriu en calmuts, versos que s'encadenen en estrofes malenconioses, el batec de la veu rebel forma un contrapunt que el condicional omple de possibilitats. Com una fuga de Bach, el primer tema, el del plantejament de la fugida, troba un segon tema, la visió estèril de romandre sense objectiu. A diferència de les fugues escolàstiques, no trobem la conclusió, la fusiód els dos temes, o tal vegada sí, en la imatge de l'hivern que agonitza, que desprèn recança.