Recorda’m nua en la penombra Com es recorda el vi vessat I besat de boca a boca. Amb l’humil esperança rere el cos, Treva momentània al que no és. El que és, ho saps: Una habitació senzilla I de la finestra estant, Els geranis contemplant-nos, Còmplices muts i acolorits. Ells, i la penombra.
Adéu, adéu a la poesia, al vers nocturn. A la musa, al poeta. És hora de canviar els signes alfabètics, La llengua, el metre, la retòrica. Del mot renascut florirà la pell guarida Al mínim preu d’un silenci curt, anestèsic. És d’una seguretat gairebé tautològica, de profecia autocomplerta, d’axioma si voleu, que l’oblit brollarà tot havent deixat bells cadàvers estesos al full guarnit d’arnes on dies enrere les mans gargotejaven tota la bellesa que insomnes ulls havien xuclat de la mateixa mare terra.
És negra l’elegància I la tristor, Un sentiment humà. Crítica creixença La de l’os invisible, Aquell impossible d’amidar Amb detall mètric. T’engrandeixes Quan creus morir Perquè és fèrtil el substrat On et soterres. I quan esdevindries pols, Et veus florir.
Ho hauríeu de veure. El joc d’espills projecta al cel un miratge de cases sorgides de la selva de pins, enlairades com un perllongament dels núvols. Cúmuls que de sobte esdevenen rajola i arbre. És el reflex de les cases que hi ha vora la seua, muntanya enllà, més amunt, esbossades a l’horitzó d’aigua i camps d’arròs. Ho hauríeu de sentir. Com de fonda arrela ara la seua absència, el silenci –mot tan femení malgrat totes les gramàtiques- i aquesta solitud que no és de gebre, sinó de trista paciència, quan és núvol, i de rabent desesper, quan és casa i pi.
Te’n vas anar i era estiu. T’havies tornat nina gran,
Mare i casa meua. Desbraonada i desmenjada, Ens miraves sense entendre Altre mot diferent De la paraula auxili, Que ja no sabies dir. Auxili, deixeu-me anar... Deien l’ull castany i el verd. Desbraonada i desmenjada, Abans que tancares la boca per sempre, la porta per sempre, et vaig donar, per dinar, arròs i cireretes.
Canvia el sol, la lluna, el decurs dels astres. Puja i baixa la marea I jo amb tots ells. Esdevinc foc aeri quan ahir Era cendra esparsa, Perquè així em necessite Ara, Ací. Sóc amb mi, amor, Asseguda sobre una roca bullent, Abrusada la gola de pors impacients, Esperant que em confesses, Que em crides O que em murmures Que em desitges tant Que et fa mal.
En aquesta catàstrofe que em capgira la vida Batega la pròpia salvació. On lluïes quan encara érem a temps? Pregunte amb l’absurditat de qui ja sap. Retinc suaument el cor entre els palmells –a tu- No siga cas que us escapeu amb la contesta.
Sóc una dona porfidiosa. Com aquell tipus que s’entestava a fer parlar una pedra. Pe dra... P e d r a... Pedra. Ella no diu res. Tu no dius res. Ell –et parlaré a partir d’ara en tercera persona- no diu res. Se m’ocorre enginyar que si la pedra no ve a mi, aniré jo a la pedra, o millor: seré pedra. Pe dra... P e d r a... Pedra. ...
Tornaré a visitar-te a l’estiu. Llavors, la nostàlgia, carregada d’hivern,
Haurà minvat el llast amb les tardanes pluges.
Prop del paradís perdut, les atzavares
Fitaran el cel, abocades a un mirador on,
Una nit, degotejaven perles...
Obriré la gàbia amb barrots de somriure
Per alliberar d’un cop la criatura trista,
I passejar-la per la sorra beneïda
Pel sol primerenc de Sant Joan. Tornaré a visitar-te a l’estiu
Per bronzejar la solitud empal·lidida
Amb les ombres de fam llòbrega i vella
Que haurà acompanyat la travessia
De la humitat i el gebre.
Podré transitar-te amb la parsimònia
De l’esperit que ja no espera,
Car una pàtina de cendra
Ha tornat impossible,
Irreparable, el tast de l’abraçada.
Tornaré a visitar-te a l’estiu
Per submergir la pena nua
En les teues aigües clares
I la teua frescor despertarà,
Per un instant,
La meua pell abandonada.