És negra l’elegància
I la tristor,
Un sentiment humà.
Crítica creixença
La de l’os invisible,
Aquell impossible d’amidar
Amb detall mètric.
T’engrandeixes
Quan creus morir
Perquè és fèrtil el substrat
On et soterres.
I quan esdevindries pols,
Et veus florir.
I la tristor,
Un sentiment humà.
Crítica creixença
La de l’os invisible,
Aquell impossible d’amidar
Amb detall mètric.
T’engrandeixes
Quan creus morir
Perquè és fèrtil el substrat
On et soterres.
I quan esdevindries pols,
Et veus florir.
2 comentaris:
Senyoreta,
aquesta flor encara no ha estat versificada en el meu Jardí Botànic, però sabent que encisa els seus sentits, la tindré en compte en futures troballes, ja siguin en àvida recerca o en lícita recompensa.
Gràcies moltes, R. V.
Un versos molt bons.
Publica un comentari a l'entrada