Teníem còmplices (Dibuixets i versets)

Poema inspirat en imatge de rnbonet
http://dibuixetsiversets.blogspot.com.es/

Recorda’m nua en la penombra
Com es recorda el vi vessat
I besat de boca a boca.
Amb l’humil esperança rere el cos,
Treva momentània al que no és.
El que és, ho saps:
Una habitació senzilla
I de la finestra estant,
Els geranis contemplant-nos,
Còmplices muts i acolorits.
Ells, i la penombra.

Cadeau d'anniversaire (Tant que c'est toi)

L’horloge des saisons, mon cher,

A fait le tour entier,

Et je t’attends encore,

Et parfois j’espère.

On a traversé

Un brouillard de pleurs,

Quelques instants de joie…

Tu étais la pluie

Tandis que je t’aimais.

Mais le devenir du temps

Avait déjà brodé

Une ancienne broussaille

Sur le bois de ton âme.

(J’attends également,

Même si ce n’est pas la peine)

Adéu a la poesia

Adéu, adéu a la poesia, al vers nocturn. A la musa, al poeta.
És hora de canviar els signes alfabètics,
La llengua, el metre, la retòrica.
Del mot renascut florirà la pell guarida
Al mínim preu d’un silenci curt, anestèsic.
És d’una seguretat gairebé tautològica,
de profecia autocomplerta, d’axioma si voleu,
que l’oblit brollarà tot havent deixat bells cadàvers
estesos al full guarnit d’arnes on dies enrere
les mans gargotejaven tota la bellesa
que insomnes ulls havien xuclat de la mateixa mare terra.

Crítica creixença

És negra l’elegància
I la tristor,
Un sentiment humà.
Crítica creixença
La de l’os invisible,
Aquell impossible d’amidar
Amb detall mètric.
T’engrandeixes
Quan creus morir
Perquè és fèrtil el substrat
On et soterres.
I quan esdevindries pols,
Et veus florir.

Clàssica solitud

He destil•lat per tu pols i verí
Als vorals erms de l’erta matinada
Amb la desperta veritat desvetllada
Que ja no ets meu, que no tenim destí.

Com endolcir el calze del camí
Quan la breu petja és feblement deixada
Damunt el llot, amb la passa esgotada
Per no albirar mai les llums del matí?

Tot jeia dins la teua deu de mar
El madrigal, la veu, la nota esparsa.
Fores la música, la nau on sotsobrar.

Amb gest planyent, cante sense esperar
Que el meu lament s’enlaire amb vol de garsa
I que al teu si s’arribe a arrecerar.

Ball and chain (Treu-me aquest crit)

Treu-me el crit, aquest crit encauat

Tan fondo, tant, que ni té nom

L’abisme profund on rau

El catau llargament amagat,

El crit, amor, que no he gosat,

El que he permés arrelar

Corrompent la víscera, rosegant,

Fent-me esclava de les formes,

De la civilitzada, neuròtica,

Dictadura del gest polit,

De la ferum del respectuós silenci.

Des de la seua finestra

Ho hauríeu de veure. El joc d’espills projecta al cel un miratge de cases sorgides de la selva de pins, enlairades com un perllongament dels núvols. Cúmuls que de sobte esdevenen rajola i arbre. És el reflex de les cases que hi ha vora la seua, muntanya enllà, més amunt, esbossades a l’horitzó d’aigua i camps d’arròs.
Ho hauríeu de sentir. Com de fonda arrela ara la seua absència, el silenci –mot tan femení malgrat totes les gramàtiques- i aquesta solitud que no és de gebre, sinó de trista paciència, quan és núvol, i de rabent desesper, quan és casa i pi.

Arròs i cireretes

Te’n vas anar i era estiu.
T’havies tornat nina gran,

Mare i casa meua.
Desbraonada i desmenjada,
Ens miraves sense entendre
Altre mot diferent
De la paraula auxili,
Que ja no sabies dir.
Auxili, deixeu-me anar...
Deien l’ull castany i el verd.
Desbraonada i desmenjada,
Abans que tancares
la boca per sempre,
la porta per sempre,
et vaig donar, per dinar,
arròs i cireretes.