Primer de maig


PRIMER DE MAIG

Primer de maig.
Cap pena avui m'acora.
La multitud -diguem-li així-
clivella el silenci del Carrer del Mig
com la dent d'una desferra revolucionària.
Guixen interrogants, a Santa Clara,
les paradetes dels llibres.
Dues dones em regalen
una capsa carregada d'intencions.
És cabdal assenyalar, a aquesta alçada,
la treva momentània
d'un hivern que no se'n va,
per molts motius, -ocults molts d'ells-.
Un cop vaig observar
-tardor, molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-
que alguns ocells
semblen detenir-se, aparantment estàtics,
enmig la volta del cel de la vesprada,
per a emprendre en un instant
un moviment en picat.
Aviat jo semblaré detenida
entre els corredors de llibres
i cauré fins a esclafar-me
contra un estany que em somriu.
L'home i jo seurem humils,
en positures semblants,
escudats d'un cert neguit
per sengles llibres.
I ara el record és
d'una dignitat aristocràtica.

Tanka de les magranes


 
Furtes magranes
com si el món s'acabara
si les deixares
penjant esponeroses
a l'albir del setembre.
Aquest bloc literari i la seua administradora estan en procés de 
RESET

Bon estiu!

Darreres llums

Foto: Rosabel Gumbau



Amb tones i tones de silencis
vaig estratificant poemes
davant el testimoni còmplice
del pollancre i de dues oliveres,
de les moreres i les roses esclatades,
tots tènuement vetlats
pels darrers rajos del capvespre.
Al fons, les parets dels Ports
es mostren ara més amicals,
daurades per un adéu provisional
al petri gris de l'epidermis,
-cant de cigne en clarobscur,
horitzó i mel-.
Van callant les caderneres
rendides al triomf harmònic
del càntic col·lectiu dels rossinyols
maldant per retenir la llum
en un arpegi impossible,
com quan jo -recordes?-
volia retenir-te les mans
a pur de precs.
A poc a poc
ha anat desfent-se la claror
fins que un verd rotund s'ha estavellat
contra la carn dels pins que ja no oscil·len.
Per fi s'adorm el vent
gronxat per l'ombra de la serra
igual que temps enrere
t'adormies vençut al meu recer,
quan encara em deixaves estimar-te.



Foto: Rosabel Gumbau

De travessies

Foto: R.G.G.

La sort, com un liquen enganxat a les escletxes de la fusta, ha propiciat que la vella porta vulga obrir-se. Hem romàs totes tres uns segons al llindar, observant, sense gosar encara endinsar-nos, les miquetes de pols surant per l'atmosfera anacrònica de l'alqueria. La sort també ha volgut que els mossos del temps corcaren la porta de l'estable, de manera que la llum del sol, que encara no és crepuscular, envaeix amb rajos esbiaixats la fondària allargassada de la sala i ofereix a la vista la promesa d'un corral ajardinat a la banda de darrere.

A la fi, la nostra petita expedició es deixa engolir pel ventre d'una casa tan desnodrida de gent que potser ja no té ni fam per digerir-nos. Dels qui temps enrere l'alimentaven ja només s'estén un rastre de poals desculats, pots de medecina per a la mosca, ampolles buides de fertilitzant, lleixes corcades, la lluïssor rogenca d'una rella rovellada, un foguer d'obra i manises per cuinar amb llenya, el vell brodat d'una mare de déu sobre la tela negra d'un quadret, un espill rectangular enganxat a la paret embafat per una pàtina de borra i oblit... Desconec què passaria si amb el revés de la mà torcara aquesta superfície ja sense esma per reflectir cap món. Retornaria el reflex del meu rostre o, fixada a la capa de mercuri, restaria la imatge d'un home afaitant-se mentre cantusseja un pasdoble, o la d'un xiquet observant-se el buit d'una dent de llet mentre sa mare el pentina i li amera els cabells amb aigua d'espígol?

Busque algun signe dibuixat a les parets, algun grafit que il·lustre guerres antigues de ferides recents, un nom, una data, un jeroglífic, l'empremta d'amors juvenils dins el rogle d'un cor travessat per una sageta... Però aquestes parets encrostonades van emmudir fa temps. Una falzia amagada a l'estable revola escarotada davant nostre, atemorint les nenes, fins que troba l'eixida per la boca sempre oberta de la porta de l'estable. La xiqueta gran se m'acosta amb el mascle d'un forrellat cobert de verdet. Du el seu exigu botí fent coveta amb les mans juntes, com qui transporta l'ouet tebi d'un ocell.

Mentre les petites juguen a amagar-se sota l'ull de l'escala, aguaite a la sala de dalt sense arribar a entrar-hi: una taula amb les potes garsades, una cadira tombada, dos finestrals, claror, les despulles d'un niu, somnis fosilitzats a les restes ensorrades d'un llit de matrimoni... Més silenci. Més pols. Més oblit. No vull deixar les xiquetes soles i baixe.

Acabem el recorregut al corral, on les menudes s'enfilen, rialleres, pel tronc poderós de la figuera. Què és això? Un forn de pa. I això? Un galliner. Així que ací és on va seguir triomfant la vida. Ho diu la mateixa puixança de la figuera, les cales eixerides, les roses de pitiminí i el gessamí que prompte farà flor... El temps ha anat enfonsant el fil d'aram espinós que encerclava el corral. El seu poder dissuasori ha estat doblegat per una rotllana vegetal que ha creat la seua estètica de límits franquejables, tot aixecant una frontera amiga que s'obri a l'estesa dels tarongerars veïns.

Les abelles recolectores encara traginaran unes hores en aquesta vesprada de primavera tan generosa amb la llum. Cap a llevant plana la moixeta que veig cada dia, qui sap si avisant-nos que som al seu territori. Quan tornem a la sendera del pany de cases, advertim que un Sant Vicent policromat ens mira des de la façana de l'alqueria del costat, l'última del pany, amb el braç enlairat i el dit índex apuntant característicament al cel amb posat d'advertència. Timete Deum et date illi honorem.

Les xiquetes saltironen davant meu mentre ens allunyem trepitjant la catifa de magreta ja morent dels horts. Elles xarren, canten, riuen. La travessia del túnel del temps, la digestió al ventre de la gran balena, les ha menades a una eufòria alegre, genuïna, expressada amb tota la puresa dels seus cossos infantils... I jo, al temps que les mire, em pregunte si un cop travessada la casa som encara les mateixes o si quelcom ha canviat en nosaltres... Més pertorbador, però, em resultarà demanar-me què hi ha de meu i què pertany a la casa en tot el silenci i l'oblit que vinc de respirar. Clar que sempre em queda el recurs d'anar ajornant la resposta.

Roders


Escampats pel triangle immens que avui és nostre,
niats els ulls amb milanes voltoneres,
voregem la son cargolada dels flamencs,
tot subjectant amb cura unes brides invisibles
que amb plaer, -som tan humans- desfermaríem.
Passegem per a nosaltres, per a ningú i tothom,
fosos amb les llacunes i les promeses d'arrossars
com si tot l'ecosistema depenguera de nosaltres
i desant, en la deriva, records, paraules, anhels,
al bell mig de la terra fanguejada.

Cos de pas


-->


Se sap un cos que rep
l'alè orejat del vent
tallant-li el rostre;
un cos que escolta
el lament ardorós
de gavines en zel
mentre tanca el llibre de poemes
i rotlla la clau de l'automòbil.
Un cos capaç d'aturar-se
de sobte a la vorera
i, al temps que inspira fondo,
escriure el poema
tot constatant
que les moreres faran fulla
en molt poc temps.
Però si és un cos
enmig d'un món
solcat per cossos,
sols un cos més,
un cos de pas,
fet de present...
Per què aleshores li batega
aquest pols desbocat
d'enyor rebel?