Poden restar uns versos ressonant a dins d’un cos?
El teus queien mullant-me i la humitat hi romania hores i hores...
A cops, es quedaven allotjats entre la gola i el pit,
En un segment onejant, aquell serpentí plaer
Que –oh, Déu omnipotent i inexistent!- em lliscava
Cap als límits dels malucs per atorgar-me una cadència
Inusualment pneumàtica, la flotació quasi lunar
Que em permetia travessar mars i muntanyes només, tan sols,
Per escoltar-te’ls brollar de la viva veu amb què et pariren.
Ara, però, sóc una estrella morta.
Amb la densitat de les estrelles mortes, dels forats negres,
Amb l’enorme gravidesa de tots els astres difunts
D’aquest món que ja no sé si conté alguna veritat
Fora de la desproporció entre el meu cos, tan petit,
I l’astronòmic pes del teu silenci,
Allotjat ací, al meu centre, com temps enrere
Hi visqueren els teus versos.
