Hi ha una llaçada que no pot desfermar l’aridesa.
L’aridesa desèrtica d’aquest silenci emergit de la tenebra,
Com si algun fat atziac hagués assecat el verd pou de la joia.
Potser hi ha mil raons o potser una només,
Però la meua ànima no ha volat tan alt encara
Com per cloure els llavis amb calma resignada.
I tanmateix, calle i tanque els ulls i m’adorm cada nit,
Neuròticament beneïda per la creença lluminosa
En la claror d’un esguard que em celebrava en trobar-me,
Embolcallat en aquell cos que durant unes poques albes
Esdevenia jo mateixa, car no era meu, sinó jo tota una,
reposant amb mi, besant-me o posseint-me sense pressa.
És clar que seguiré somiant-te en els capvespres inflamats de roig,
I que et buscaré cada jorn quan mire l’estel del teu nord llunyà.
És tan evident que sobreviuràs dins de les fibres i els mots,
Que no sé com se t’ha pogut ocórrer que, callant, t’oblidaria.
1 comentari:
Com es nota que aquestes paraules surten de dins gairebé soles. Mira, la pell de gallina. Molt bonic aquest poema i amb molta força en les paraules.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada