La febre d’una platja, el goig
de vidre calent a la boca nua, el prec
de recer frescal i de cova, el vol
de gavina aèria al cor suspés…
El rampell celest de fit a fit, badat
d’horitzons a frec de mans, l’algep
de fam segellant l’invisible, i l’adéu
amarg, a l’espera d’altra platja.
3 comentaris:
Si dugués binocles
et veuria a prop en aquesta platja
que em dibuixes,
però potser no em caldria,
si de cas baixar el vol
que ara em veus al cor suspès,
com si fos l’argentada gavina
que anomenes.
Hauria d’aturar-me més a la vora
per escoltar aquest prec
que fas quan dius el seu nom,
i veure com s’esvalota
el cor en fer-ho.
Com allises els llavis jugant
sense adonar-te’n
de l’anar i venir de la llengua,
pensant imagino jo amb ell,
quan m’he fet gavina
per volar vora teu
sense voler veure’t plorar.
Hola Dolça, aquests darrers versos els trobo bellíssims. Fas paisatges immensos, on t'hi pots perdre, sempre entre el desig i la joia...i una mica de paüra, com ens fan les coses ignorades, tan sols vistes en somnis...un petò
Silvia
però són els nostres ulls els que han d'aprendre a destriar la sorra, saber veure el mar, altre sentor, saber de ben cert que fent petjades novelles, en altre platja.
ans si en duem l'antic esguard malmès per la llàgrima, sempre trepitjarem la mateixa platja, com un desig crònic.
Publica un comentari a l'entrada