Primer
de maig.
Cap
pena avui m'acora.
La
multitud -diguem-li així-
clivella
el silenci del Carrer del Mig
com
la dent d'una desferra revolucionària.
Guixen
interrogants, a Santa Clara,
les
paradetes dels llibres.
Dues
dones em regalen
una
capsa carregada d'intencions.
És
cabdal assenyalar, a aquesta alçada,
la
treva momentània
d'un
hivern que no se'n va,
per
molts motius, -ocults molts d'ells-.
Un
cop vaig observar
-tardor,
molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-
que
alguns ocells
semblen detenir-se, aparentment estàtics,
semblen detenir-se, aparentment estàtics,
enmig
la volta del cel de la vesprada,
per
a emprendre en un instant
un
moviment en picat.
Aviat
jo semblaré detenida
entre
els corredors de llibres
i
cauré fins a esclafar-me
contra
un estany que em somriu.
L'home
i jo seurem humils,
en
positures semblants,
escudats
d'un cert neguit
per
sengles llibres.
I
ara el record és
d'una
dignitat aristocràtica.
4 comentaris:
Què bonica estampa.
Se li suposa urgència a aquest poema, d'un 1 de maig publucat un 1 demaig. Tal vegada ens parla d'un any anterior, no sé. En tot cas, es precipita com l'oell que cau frenètic en picat sobre el buit de la tarda. Feliç i audaç.
Quin plaer tornar a llegir-te i endinsar-me en aquest teu pensament que em trasbalsa de tan lúcid i punyent.
Molts petons!
(gyps)
Efectivament, Eduard, el poema és a partir del Primer de maig de l'any passat.
Helena Arumi, molts besets per tu també.
A Estonetes, gràcies per la visita.
Publica un comentari a l'entrada