Ara,
per fi, ja ets trencada.
Tants anys, la insistència
de tantes serres esmolades
i ha bastat la lenta, la tènue coltellada
d'un parell d'hiverns sense neu
per, al remat, migpartir-te.
I et brolla per les escletxes
un mercuri trist
que esquitxa els vidres,
et neguiteja el rostre,
et retorna la rotunditat
de les meitats trencades.
En la nova desconeixença
admetràs, alleugerida,
admetràs, alleugerida,
el descans de la derrota,
car doblegar-te
era més dolorós
que aquesta fractura neta.
2 comentaris:
Des del títol, l'enunciat d'una ruptura ens remet a duresa i fragilitat alhora. El material dur és alhora el que assumeix la fragilitat quan es parteix. Absent de la capacitat de vinclar-se de les coses flexibles, les dures semblen suportar la inclemència constant impertorbablement. és per això que la rotunditat del trencament sobta i commou. Però sens dubte hi ha una dignitat en evitar doblegar-se, i hi ha també la capacitat de veure-hi la bellesa. Aquesta mirada que s'enfronta al vidre ert, a l'exterior, promet la regeneració i la voluntat de recuperar una vida completa oblidant la part mancada.
El poema té dignitat, té potència, i alhora el tacte de la fragilitat que desprenen el versos, es diria que des de la ferida oberta.
És un poema molt potent, m'ha colpit. Hi ha reflectida una bonica estratègia de la derrota, de com la fractura pot ser alliberadora a la fi, després d'un temps dolorós de doblecs: "aquesta fractura neta".
Publica un comentari a l'entrada