Tornaré a visitar-te a l’estiu.
Llavors, la nostàlgia, carregada d’hivern,
Haurà minvat el llast amb les tardanes pluges.
Prop del paradís perdut, les atzavares
Fitaran el cel, abocades a un mirador on,
Una nit, degotejaven perles...
Obriré la gàbia amb barrots de somriure
Per alliberar d’un cop la criatura trista,
I passejar-la per la sorra beneïda
Pel sol primerenc de Sant Joan.
Tornaré a visitar-te a l’estiu
Per bronzejar la solitud empal·lidida
Amb les ombres de fam llòbrega i vella
Que haurà acompanyat la travessia
De la humitat i el gebre.
Podré transitar-te amb la parsimònia
De l’esperit que ja no espera,
Car una pàtina de cendra
Ha tornat impossible,
Irreparable, el tast de l’abraçada.
Tornaré a visitar-te a l’estiu
Per submergir la pena nua
En les teues aigües clares
I la teua frescor despertarà,
Per un instant,
La meua pell abandonada.
1 comentari:
el poema és d'una tendresa impossible, i amaga una tristesa d'aquelles que s'arrapen a la pell,i ens fa estremir, i vuere els paisatges -Coma-ruga- alenant flors i mars amb altres textures.
Coma-ruga? al costat de Calafell? jo hi vaig a treballar molt sovint a Calafell, bé, are menys, a l'estiu més, i quan passi per Coma-ruga la miraré amb altres ulls, una mica teus
Publica un comentari a l'entrada