Clàssica solitud

He destil•lat per tu pols i verí
Als vorals erms de l’erta matinada
Amb la desperta veritat desvetllada
Que ja no ets meu, que no tenim destí.

Com endolcir el calze del camí
Quan la breu petja és feblement deixada
Damunt el llot, amb la passa esgotada
Per no albirar mai les llums del matí?

Tot jeia dins la teua deu de mar
El madrigal, la veu, la nota esparsa.
Fores la música, la nau on sotsobrar.

Amb gest planyent, cante sense esperar
Que el meu lament s’enlaire amb vol de garsa
I que al teu si s’arribe a arrecerar.

1 comentari:

deomises ha dit...

CREIX XINO-XANO LA XARUGA XEIXA PER AL XARÓ XEFLIS DE XAUXA; I JO, XAU-XAU I ENTRE XIUXIUEIGS, EM QUEIXO DE LA XIRIPIA –ESQUEIX PER AL XIPRER- AMB EL XERIC DEL XEREC MOIXÓ XOP I XOLL, ENGANXAT AL BURXANC DEL XIPELL MÉS EIXORC:


Xarxó del xap que m’esqueixa,
La xanxa de la xinxa
Que em xucla la sang em deixa
En la caixa de la queixa.

Em creix la xacra del trinxa:
L’esperit m’esgarrinxa
Mentre la xurma m’engreixa
Amb aqueixa eixorca xeixa.

La congoixa que no es boixa
M’enxarxa en la Cartoixa
I m’angoixa amb l’ardent torxa
Del xàfec de la conxorxa:

S’eixampla en la meva moixa
Vida fins que l’escorxa.


d.