Foto: Rosabel GumbauAmb tones i tones de silencis
vaig estratificant poemes
davant el testimoni còmplice
del pollancre i de dues oliveres,
de les moreres i les roses esclatades,
tots tènuement vetlats
pels darrers rajos del capvespre.
Al fons, les parets dels Ports
es mostren ara més amicals,
daurades per un adéu provisional
al petri gris de l'epidermis,
-cant de cigne en clarobscur,
horitzó i mel-.
Van callant les caderneres
rendides al triomf harmònic
del càntic col·lectiu dels rossinyols
maldant per retenir la llum
en un arpegi impossible,
com quan jo -recordes?-
volia retenir-te les mans
a pur de precs.
A poc a poc
ha anat desfent-se la claror
fins que un verd rotund s'ha estavellat
contra la carn dels pins que ja no
oscil·len.
Per fi s'adorm el vent
gronxat per l'ombra de la serra
igual que temps enrere
t'adormies vençut al meu recer,
quan encara em deixaves estimar-te.
Foto: Rosabel Gumbau
3 comentaris:
Ja m'agradaria a mi ser capaç d'escriure poemes com aquest... Dolça, no has perdut el to poètic ni un bri... Paraula!
d.
Poemes estratificats pel silenci, és una metàfora molt eloqüent.
Chapeau, Rosabel
Rodamons (en relats en català)
Just en les vores de l'ocàs, contemplant el paisatge, amanit amb els records fugissers el silenci que es descriu poblat d'elements que oculten en el seu repòs la llarga trama de la vida que ha avançat a través de nombrosos, innombrables ocasos, fins a fer-los el que ara veiem. Hi ha una foto i un dibuix, però que bé ens els recreen aquests versos,tan serenament majestuosos com la vista que recreen!
Publica un comentari a l'entrada