Com tu,
podria callar la remor subterrània
cosida al voraviu del migdia
d'aquesta primavera encara tímida.
Escriu el dissabte les regles acordades
a la taula de joc de baralles impossibles,
car una au de pas va segrestar,
fa tant temps ja, la capsa de les cartes.
La vida va coent, a poc a poc,
el tast de les renúncies,
amanides amb un oli conformista
que cobreix les ferides
d'una anestèsia pragmàtica
i al temps que les adorm,
les manté tendres.
Obedients amb la sentència,
seiem plegats per contemplar
el desig salinant-se entre les runes
d'una conveniència polsegosa.
3 comentaris:
Caldarà no callar la remor, no fer cas de les regles acordades, cremar les cartes, desobeir les sentències, obrir ferides a la sal.
L'única renúncia és la derrota, perquè tot acaba per cloure's tard o d'hora. Aquest és el nostre destí:
arribar al cim del penya-segat i tindre por de la quietud de l'aigua.
Què podem dir, millor que escoltar aquest vals per a Debby, amb la mateixa obsesiva concentració amb què la va tocar Bill Evans un milió de vegades. S'extingia el desig es consumia l'anhel, o cremava encara la lluita contra la renúncia?
Publica un comentari a l'entrada