Queien les paraules
Enmig de l’avinguda,
Gegantines i – Anna, si tu vols-,
Diguem-les oceàniques.
Ne-ru-da: què volíeu?
No podien precipitar-se
Com subtils flocs de neu:
El poema era, per tant,
Un aterratge d’emergència.
Els cotxes desfilaven,
Transitant la ciutat
Amb la pressa ja sabuda.
Jo no hi era:
Tan sols vaig dur els ulls
Que s’havien desplaçat
Fins a la meravella
D’una caiguda lliure,
Que no per anunciada,
Era menys corprenedora.
Queien versos a l’asfalt
I Neruda es preguntava
Que com es feia el mar.
3 comentaris:
Gràcies
no viatjo gaire pels blocs, ni el meu ni els dels altres, i ho hauria de fer, ans és bell trobar-te.
bes
anna
Per a Dolça Parvati, ans per un instant hem anat alenant sal d'un mateix oceà
que n'has fet dolça?
has fet onatge del silenci dels homes?
escomesa de les avingudes?
escuma i esquitx,
brogit de pedra dels clàxons
i la maquinària?
que n'has fet, estimada?
t'has despullat
al bell mig del dia i l'estació
espargint sal i pell
amb el vent i els trens?
que n'has fet, dolça estimada
per a esdevenir oceà?
pàtria i desig
amarant el vers i el poema?
Han caigut auqests versos, aquestes paraules, o potser les cendres fèrtils de les que parles en el següent poema, com una llavor inspiradora.
Com un bes.
Publica un comentari a l'entrada