Escampats pel triangle immens que avui
és nostre,
niats els ulls amb milanes voltoneres,
voregem la son cargolada dels flamencs,
tot subjectant amb cura unes brides
invisibles
que amb plaer, -som tan humans-
desfermaríem.
Passegem per a nosaltres, per a ningú
i tothom,
fosos amb les llacunes i les promeses
d'arrossars
com si tot l'ecosistema depenguera de
nosaltres
i desant, en la deriva, records,
paraules, anhels,
al bell mig de la terra fanguejada.
