Llegint "Els estius"






Avui,
el teu setembre de núvols transatlàntics
és tan sols una línia inabastable,
un horitzó estrany de veure.
Any rere any,
es reformula
aquesta operació ingènua
de creure que l'estiu
serà una platja eterna,
d'esperar que vindrà
la mateixa infantesa
de barraques i rumbes
i llavors de girasol,
la veu de la mare,
l'entrepà afamat,
el rellotge màgic d'una jove sirena...
Avui,
que tant costa d'alenar,
bufarà un llebeig il·lusori,
almenys un xafogós instant.

Ritual



La seua mà experta
sap entaforar els desitjos
amb tèrbols misereres,
amb mantres que remoregen
gronxats per vents de mitjatarda.
Sap tant de les matèries dúctils
que amb ulls tancats encertaria la barreja.
I ho fa rutinàriament,
no sense alguns grúmols de recança,
val a dir-ho.
Culpes assaonades amb argila.
Sorra assentada amb temors.
Bufa, aqueferat, un llebeig solitari
que ofega les guspires a l'estany,
al temps que el morter qualla.

Les hores enterques



Fugiries
per la finestra grisa,
grisa seria la fugida,
orquestraries un pla innocent
que t'alçara cos amunt
cap a l'alumini tèrbol.
Suspesa a la volta celístia
marxaries cap a ell
i per ell,
al port, a un veler, a la vida
i allà on et fos menester
per maldar, per burlar
la crua visió de romandre
asseguda sobre el teu sec cadàver,
damunt el seti hostil
de les hores enterques
al tall, a la taula i a l'aula,
fitant com peixen les pluges
a les verdes pastures
de pins i palmeres,
a les cases i als horts,
al llom del gos pastor
sol per sempre als tarongers
i a la recança tota
de l'hivern
que agonitza.

FRACTURA



Ara, per fi, ja ets trencada.
Tants anys, la insistència
de tantes serres esmolades
i ha bastat la lenta, la tènue coltellada
d'un parell d'hiverns sense neu
per, al remat, migpartir-te.
I et brolla per les escletxes
un mercuri trist
que esquitxa els vidres,
et neguiteja el rostre,
et retorna la rotunditat
de les meitats trencades.
En la nova desconeixença
admetràs, alleugerida,
el descans de la derrota,
car doblegar-te
era més dolorós
que aquesta fractura neta.

Primer de maig



Primer de maig.
Cap pena avui m'acora.
La multitud -diguem-li així-
clivella el silenci del Carrer del Mig
com la dent d'una desferra revolucionària.
Guixen interrogants, a Santa Clara,
les paradetes dels llibres.
Dues dones em regalen
una capsa carregada d'intencions.
És cabdal assenyalar, a aquesta alçada,
la treva momentània
d'un hivern que no se'n va,
per molts motius, -ocults molts d'ells-.
Un cop vaig observar
-tardor, molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-
que alguns ocells
semblen detenir-se, aparentment estàtics,
enmig la volta del cel de la vesprada,
per a emprendre en un instant
un moviment en picat.
Aviat jo semblaré detenida
entre els corredors de llibres
i cauré fins a esclafar-me
contra un estany que em somriu.
L'home i jo seurem humils,
en positures semblants,
escudats d'un cert neguit
per sengles llibres.
I ara el record és
d'una dignitat aristocràtica.

El·lipsi a dos



Plaça de l'Almirall.
Carrer de Sant Esteve.
Trinitaris amunt,
el cos és ja un vol de falzies
voltant la seua torre
fins que,
pacient,
ell para l'enfilat
amb què l'atrapa
cada migdia furtiu.
Encara són a temps
i lluny de malcorar-se...

Permeteu-los l'el·lipsi
que els menaria a l'ara.

Sant Nicolau


Revolta de llaços i espases,
la llonganissa a l'entrepanet,
ben guarnida amb salsa de tomata
i jo que encara
no m'havia diluït en cabòries,
cel·lularment pletòrica d'ara i ací,
de berenar amb els nens del parvulari.
No sabria dir per què,
recorde també la platja
i aquell tros de serp
que la mar havia retornat.
“Piquem-la”, proposava
l'orfe emprenyat,
per orfe i perquè sí,
que abans o després
em picaria també els morros
amb la monstruosa bota ortopèdica
per desobeir algun mandat del joc.
No, llavors no feia fred.
Sant Nicolau, sant beneït...
Aviat vindria Santa Llúcia
i el pas de puça,
la carn amb allioli
un migdia feiner a l'alqueria,
fet tan inusual en desembre
que fins i tot l'eufòria
semblava un insecte o una flor fora de temps.
Em demane quan va venir el fred.
I les estrenes i la tasca impossible
d'acabar-me de menjar
el plat nadalenc de paella amb pilotes,
més toves les de la iaia Rosa,
més dures les de la iaia Fina
que tocaven a cap d'any.
Converses èbries dels grans
harmonitzades amb la disbauxa dels menuts,
abaixades de to si eren de política,
per si emprenyaven més del compte
els dos guàrdies civils imaginaris
en permanent ronda per la porta.
Per què llavors no feia fred?
Han passat els anys.
S'han esmicolat molts rellotges,
això sense comptar els que es van perdre
en la sorra, en les caixes dels trasllats
o sota el seient d'algun vehicle prohibit.
Incomptables ulleres també,
cada cop amb més diòptries,
tantes com metres quadrats de ceguesa
anaven guanyant la mà
als albs territoris
que vaig somiar eterns.
Potser llavors començara el fred
a esdevenir insuportable.
Primer com un miratge,
després com la sorda certesa
d'una catàstrofe climàtica
per sempre irremeiable.