Les hores enterques



Fugiries
per la finestra grisa,
grisa seria la fugida,
orquestraries un pla innocent
que t'alçara cos amunt
cap a l'alumini tèrbol.
Suspesa a la volta celístia
marxaries cap a ell
i per ell,
al port, a un veler, a la vida
i allà on et fos menester
per maldar, per burlar
la crua visió de romandre
asseguda sobre el teu sec cadàver,
damunt el seti hostil
de les hores enterques
al tall, a la taula i a l'aula,
fitant com peixen les pluges
a les verdes pastures
de pins i palmeres,
a les cases i als horts,
al llom del gos pastor
sol per sempre als tarongers
i a la recança tota
de l'hivern
que agonitza.

FRACTURA



Ara, per fi, ja ets trencada.
Tants anys, la insistència
de tantes serres esmolades
i ha bastat la lenta, la tènue coltellada
d'un parell d'hiverns sense neu
per, al remat, migpartir-te.
I et brolla per les escletxes
un mercuri trist
que esquitxa els vidres,
et neguiteja el rostre,
et retorna la rotunditat
de les meitats trencades.
En la nova desconeixença
admetràs, alleugerida,
el descans de la derrota,
car doblegar-te
era més dolorós
que aquesta fractura neta.

Primer de maig



Primer de maig.
Cap pena avui m'acora.
La multitud -diguem-li així-
clivella el silenci del Carrer del Mig
com la dent d'una desferra revolucionària.
Guixen interrogants, a Santa Clara,
les paradetes dels llibres.
Dues dones em regalen
una capsa carregada d'intencions.
És cabdal assenyalar, a aquesta alçada,
la treva momentània
d'un hivern que no se'n va,
per molts motius, -ocults molts d'ells-.
Un cop vaig observar
-tardor, molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-
que alguns ocells
semblen detenir-se, aparentment estàtics,
enmig la volta del cel de la vesprada,
per a emprendre en un instant
un moviment en picat.
Aviat jo semblaré detenida
entre els corredors de llibres
i cauré fins a esclafar-me
contra un estany que em somriu.
L'home i jo seurem humils,
en positures semblants,
escudats d'un cert neguit
per sengles llibres.
I ara el record és
d'una dignitat aristocràtica.

El·lipsi a dos



Plaça de l'Almirall.
Carrer de Sant Esteve.
Trinitaris amunt,
el cos és ja un vol de falzies
voltant la seua torre
fins que,
pacient,
ell para l'enfilat
amb què l'atrapa
cada migdia furtiu.
Encara són a temps
i lluny de malcorar-se...

Permeteu-los l'el·lipsi
que els menaria a l'ara.

Sant Nicolau


Revolta de llaços i espases,
la llonganissa a l'entrepanet,
ben guarnida amb salsa de tomata
i jo que encara
no m'havia diluït en cabòries,
cel·lularment pletòrica d'ara i ací,
de berenar amb els nens del parvulari.
No sabria dir per què,
recorde també la platja
i aquell tros de serp
que la mar havia retornat.
“Piquem-la”, proposava
l'orfe emprenyat,
per orfe i perquè sí,
que abans o després
em picaria també els morros
amb la monstruosa bota ortopèdica
per desobeir algun mandat del joc.
No, llavors no feia fred.
Sant Nicolau, sant beneït...
Aviat vindria Santa Llúcia
i el pas de puça,
la carn amb allioli
un migdia feiner a l'alqueria,
fet tan inusual en desembre
que fins i tot l'eufòria
semblava un insecte o una flor fora de temps.
Em demane quan va venir el fred.
I les estrenes i la tasca impossible
d'acabar-me de menjar
el plat nadalenc de paella amb pilotes,
més toves les de la iaia Rosa,
més dures les de la iaia Fina
que tocaven a cap d'any.
Converses èbries dels grans
harmonitzades amb la disbauxa dels menuts,
abaixades de to si eren de política,
per si emprenyaven més del compte
els dos guàrdies civils imaginaris
en permanent ronda per la porta.
Per què llavors no feia fred?
Han passat els anys.
S'han esmicolat molts rellotges,
això sense comptar els que es van perdre
en la sorra, en les caixes dels trasllats
o sota el seient d'algun vehicle prohibit.
Incomptables ulleres també,
cada cop amb més diòptries,
tantes com metres quadrats de ceguesa
anaven guanyant la mà
als albs territoris
que vaig somiar eterns.
Potser llavors començara el fred
a esdevenir insuportable.
Primer com un miratge,
després com la sorda certesa
d'una catàstrofe climàtica
per sempre irremeiable.










Auguraves que la tristesa
era derrota.
-Eres llavors tan jove!-
I per contra, jo et dic que un arbre,
en la foscúria del camp crepuscular,
ofereix descans i refugi
a tot viatger que el transita...
Mira aquest floc de polsim:
cau a poc a poc
al temps que s'obri pas
entre l'atmosfera indemne.
A fora, la nit venta
les washingtònies,
agonitzen les rates pel verí,
els tarongerars s'escruixen...
Però el floc de pols transporta
la cadència sinuosa
de la seua condició ingràvida:
això és la tristesa.

**


Com tu,
podria callar la remor subterrània
cosida al voraviu del migdia
d'aquesta primavera encara tímida.
Escriu el dissabte les regles acordades
a la taula de joc de baralles impossibles,
car una au de pas va segrestar,
fa tant temps ja, la capsa de les cartes.
La vida va coent, a poc a poc,
el tast de les renúncies,
amanides amb un oli conformista
que cobreix les ferides
d'una anestèsia pragmàtica
i al temps que les adorm,
les manté tendres.
Obedients amb la sentència,
seiem plegats per contemplar
el desig salinant-se entre les runes
d'una conveniència polsegosa.