Primer de maig


PRIMER DE MAIG

Primer de maig.
Cap pena avui m'acora.
La multitud -diguem-li així-
clivella el silenci del Carrer del Mig
com la dent d'una desferra revolucionària.
Guixen interrogants, a Santa Clara,
les paradetes dels llibres.
Dues dones em regalen
una capsa carregada d'intencions.
És cabdal assenyalar, a aquesta alçada,
la treva momentània
d'un hivern que no se'n va,
per molts motius, -ocults molts d'ells-.
Un cop vaig observar
-tardor, molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-
que alguns ocells
semblen detenir-se, aparantment estàtics,
enmig la volta del cel de la vesprada,
per a emprendre en un instant
un moviment en picat.
Aviat jo semblaré detenida
entre els corredors de llibres
i cauré fins a esclafar-me
contra un estany que em somriu.
L'home i jo seurem humils,
en positures semblants,
escudats d'un cert neguit
per sengles llibres.
I ara el record és
d'una dignitat aristocràtica.
Publicat per a 1 comentari:
Etiquetes de comentaris:

Tanka de les magranes


 
Furtes magranes
com si el món s'acabara
si les deixares
penjant esponeroses
a l'albir del setembre.
Publicat per a 1 comentari:
Etiquetes de comentaris:
Aquest bloc literari i la seua administradora estan en procés de 
RESET

Bon estiu!
Publicat per a 1 comentari:

Darreres llums

Foto: Rosabel Gumbau



Amb tones i tones de silencis
vaig estratificant poemes
davant el testimoni còmplice
del pollancre i de dues oliveres,
de les moreres i les roses esclatades,
tots tènuement vetlats
pels darrers rajos del capvespre.
Al fons, les parets dels Ports
es mostren ara més amicals,
daurades per un adéu provisional
al petri gris de l'epidermis,
-cant de cigne en clarobscur,
horitzó i mel-.
Van callant les caderneres
rendides al triomf harmònic
del càntic col·lectiu dels rossinyols
maldant per retenir la llum
en un arpegi impossible,
com quan jo -recordes?-
volia retenir-te les mans
a pur de precs.
A poc a poc
ha anat desfent-se la claror
fins que un verd rotund s'ha estavellat
contra la carn dels pins que ja no oscil·len.
Per fi s'adorm el vent
gronxat per l'ombra de la serra
igual que temps enrere
t'adormies vençut al meu recer,
quan encara em deixaves estimar-te.



Foto: Rosabel Gumbau
Publicat per a 3 comentaris:
Etiquetes de comentaris:

De travessies

Foto: R.G.G.

La sort, com un liquen enganxat a les escletxes de la fusta, ha propiciat que la vella porta vulga obrir-se. Hem romàs totes tres uns segons al llindar, observant, sense gosar encara endinsar-nos, les miquetes de pols surant per l'atmosfera anacrònica de l'alqueria. La sort també ha volgut que els mossos del temps corcaren la porta de l'estable, de manera que la llum del sol, que encara no és crepuscular, envaeix amb rajos esbiaixats la fondària allargassada de la sala i ofereix a la vista la promesa d'un corral ajardinat a la banda de darrere.

A la fi, la nostra petita expedició es deixa engolir pel ventre d'una casa tan desnodrida de gent que potser ja no té ni fam per digerir-nos. Dels qui temps enrere l'alimentaven ja només s'estén un rastre de poals desculats, pots de medecina per a la mosca, ampolles buides de fertilitzant, lleixes corcades, la lluïssor rogenca d'una rella rovellada, un foguer d'obra i manises per cuinar amb llenya, el vell brodat d'una mare de déu sobre la tela negra d'un quadret, un espill rectangular enganxat a la paret embafat per una pàtina de borra i oblit... Desconec què passaria si amb el revés de la mà torcara aquesta superfície ja sense esma per reflectir cap món. Retornaria el reflex del meu rostre o, fixada a la capa de mercuri, restaria la imatge d'un home afaitant-se mentre cantusseja un pasdoble, o la d'un xiquet observant-se el buit d'una dent de llet mentre sa mare el pentina i li amera els cabells amb aigua d'espígol?

Busque algun signe dibuixat a les parets, algun grafit que il·lustre guerres antigues de ferides recents, un nom, una data, un jeroglífic, l'empremta d'amors juvenils dins el rogle d'un cor travessat per una sageta... Però aquestes parets encrostonades van emmudir fa temps. Una falzia amagada a l'estable revola escarotada davant nostre, atemorint les nenes, fins que troba l'eixida per la boca sempre oberta de la porta de l'estable. La xiqueta gran se m'acosta amb el mascle d'un forrellat cobert de verdet. Du el seu exigu botí fent coveta amb les mans juntes, com qui transporta l'ouet tebi d'un ocell.

Mentre les petites juguen a amagar-se sota l'ull de l'escala, aguaite a la sala de dalt sense arribar a entrar-hi: una taula amb les potes garsades, una cadira tombada, dos finestrals, claror, les despulles d'un niu, somnis fosilitzats a les restes ensorrades d'un llit de matrimoni... Més silenci. Més pols. Més oblit. No vull deixar les xiquetes soles i baixe.

Acabem el recorregut al corral, on les menudes s'enfilen, rialleres, pel tronc poderós de la figuera. Què és això? Un forn de pa. I això? Un galliner. Així que ací és on va seguir triomfant la vida. Ho diu la mateixa puixança de la figuera, les cales eixerides, les roses de pitiminí i el gessamí que prompte farà flor... El temps ha anat enfonsant el fil d'aram espinós que encerclava el corral. El seu poder dissuasori ha estat doblegat per una rotllana vegetal que ha creat la seua estètica de límits franquejables, tot aixecant una frontera amiga que s'obri a l'estesa dels tarongerars veïns.

Les abelles recolectores encara traginaran unes hores en aquesta vesprada de primavera tan generosa amb la llum. Cap a llevant plana la moixeta que veig cada dia, qui sap si avisant-nos que som al seu territori. Quan tornem a la sendera del pany de cases, advertim que un Sant Vicent policromat ens mira des de la façana de l'alqueria del costat, l'última del pany, amb el braç enlairat i el dit índex apuntant característicament al cel amb posat d'advertència. Timete Deum et date illi honorem.

Les xiquetes saltironen davant meu mentre ens allunyem trepitjant la catifa de magreta ja morent dels horts. Elles xarren, canten, riuen. La travessia del túnel del temps, la digestió al ventre de la gran balena, les ha menades a una eufòria alegre, genuïna, expressada amb tota la puresa dels seus cossos infantils... I jo, al temps que les mire, em pregunte si un cop travessada la casa som encara les mateixes o si quelcom ha canviat en nosaltres... Més pertorbador, però, em resultarà demanar-me què hi ha de meu i què pertany a la casa en tot el silenci i l'oblit que vinc de respirar. Clar que sempre em queda el recurs d'anar ajornant la resposta.

Publicat per a 2 comentaris:
Etiquetes de comentaris:

Roders


Escampats pel triangle immens que avui és nostre,
niats els ulls amb milanes voltoneres,
voregem la son cargolada dels flamencs,
tot subjectant amb cura unes brides invisibles
que amb plaer, -som tan humans- desfermaríem.
Passegem per a nosaltres, per a ningú i tothom,
fosos amb les llacunes i les promeses d'arrossars
com si tot l'ecosistema depenguera de nosaltres
i desant, en la deriva, records, paraules, anhels,
al bell mig de la terra fanguejada.
Publicat per a 1 comentari:
Etiquetes de comentaris:

Cos de pas


-->


Se sap un cos que rep
l'alè orejat del vent
tallant-li el rostre;
un cos que escolta
el lament ardorós
de gavines en zel
mentre tanca el llibre de poemes
i rotlla la clau de l'automòbil.
Un cos capaç d'aturar-se
de sobte a la vorera
i, al temps que inspira fondo,
escriure el poema
tot constatant
que les moreres faran fulla
en molt poc temps.
Però si és un cos
enmig d'un món
solcat per cossos,
sols un cos més,
un cos de pas,
fet de present...
Per què aleshores li batega
aquest pols desbocat
d'enyor rebel?
Publicat per a 2 comentaris:
Etiquetes de comentaris:
Publicat per a Cap comentari:

Inconvenients


La realitat mostra nombrosos inconvenients. Per exemple, no tindre a l'abast la càmera just quan passes per aquell solar on les màquines s'afanyen a amuntegar la terra emmatollada, i sota el puig recent erigit, tres agrons es posen, mostrant una resistència pacífica contra el desnonament. D'altres inconvenients couen més i per tant són més difícils de contar. No obstant això, seguirem informant.

Publicat per a 1 comentari:

Si pogueres



Però encara ets a temps d’aprendre
que l’estiu formidable que inaugures
pot lluir l’infinit... (J. Porcar)



Si pogueres
guixar per sempre
la paraula estiu al mur,
compondre la foto fixa
de les esperes d'infant,
de les promeses eufòriques,
de l'amor empremtat
a tothora a la pell,
de la sesta zumzejant
a trenc de xardor i silenci,
si pogueres
sobreposar les busques
allà on el plaer i l'espera
tocaven a l'hora en punt,
ho faries?
Publicat per a 1 comentari:

Llegint "Els estius"






Avui,
el teu setembre de núvols transatlàntics
és tan sols una línia inabastable,
un horitzó estrany de veure.
Any rere any,
es reformula
aquesta operació ingènua
de creure que l'estiu
serà una platja eterna,
d'esperar que vindrà
la mateixa infantesa
de barraques i rumbes
i llavors de girasol,
la veu de la mare,
l'entrepà afamat,
el rellotge màgic d'una jove sirena...
Avui,
que tant costa d'alenar,
bufarà un llebeig il·lusori,
almenys un xafogós instant.
Publicat per a 4 comentaris:

Ritual



La seua mà experta
sap entaforar els desitjos
amb tèrbols misereres,
amb mantres que remoregen
gronxats per vents de mitjatarda.
Sap tant de les matèries dúctils
que amb ulls tancats encertaria la barreja.
I ho fa rutinàriament,
no sense alguns grúmols de recança,
val a dir-ho.
Culpes assaonades amb argila.
Sorra assentada amb temors.
Bufa, aqueferat, un llebeig solitari
que ofega les guspires a l'estany,
al temps que el morter qualla.
Publicat per a 1 comentari:
Etiquetes de comentaris:

Les hores enterques



Fugiries
per la finestra grisa,
grisa seria la fugida,
orquestraries un pla innocent
que t'alçara cos amunt
cap a l'alumini tèrbol.
Suspesa a la volta celístia
marxaries cap a ell
i per ell,
al port, a un veler, a la vida
i allà on et fos menester
per maldar, per burlar
la crua visió de romandre
asseguda sobre el teu sec cadàver,
damunt el seti hostil
de les hores enterques
al tall, a la taula i a l'aula,
fitant com peixen les pluges
a les verdes pastures
de pins i palmeres,
a les cases i als horts,
al llom del gos pastor
sol per sempre als tarongers
i a la recança tota
de l'hivern
que agonitza.

Publicat per a 2 comentaris:
Etiquetes de comentaris:

FRACTURA



Ara, per fi, ja ets trencada.
Tants anys, la insistència
de tantes serres esmolades
i ha bastat la lenta, la tènue coltellada
d'un parell d'hiverns sense neu
per, al remat, migpartir-te.
I et brolla per les escletxes
un mercuri trist
que esquitxa els vidres,
et neguiteja el rostre,
et retorna la rotunditat
de les meitats trencades.
En la nova desconeixença
admetràs, alleugerida,
el descans de la derrota,
car doblegar-te
era més dolorós
que aquesta fractura neta.

Publicat per a 2 comentaris:
Etiquetes de comentaris:

Primer de maig



Primer de maig.
Cap pena avui m'acora.
La multitud -diguem-li així-
clivella el silenci del Carrer del Mig
com la dent d'una desferra revolucionària.
Guixen interrogants, a Santa Clara,
les paradetes dels llibres.
Dues dones em regalen
una capsa carregada d'intencions.
És cabdal assenyalar, a aquesta alçada,
la treva momentània
d'un hivern que no se'n va,
per molts motius, -ocults molts d'ells-.
Un cop vaig observar
-tardor, molí enrunat, el nuvi enamorat i cruel-
que alguns ocells
semblen detenir-se, aparentment estàtics,
enmig la volta del cel de la vesprada,
per a emprendre en un instant
un moviment en picat.
Aviat jo semblaré detenida
entre els corredors de llibres
i cauré fins a esclafar-me
contra un estany que em somriu.
L'home i jo seurem humils,
en positures semblants,
escudats d'un cert neguit
per sengles llibres.
I ara el record és
d'una dignitat aristocràtica.
Publicat per a 4 comentaris:
Etiquetes de comentaris:

El·lipsi a dos



Plaça de l'Almirall.
Carrer de Sant Esteve.
Trinitaris amunt,
el cos és ja un vol de falzies
voltant la seua torre
fins que,
pacient,
ell para l'enfilat
amb què l'atrapa
cada migdia furtiu.
Encara són a temps
i lluny de malcorar-se...

Permeteu-los l'el·lipsi
que els menaria a l'ara.
Publicat per a 1 comentari:

Sant Nicolau


Revolta de llaços i espases,
la llonganissa a l'entrepanet,
ben guarnida amb salsa de tomata
i jo que encara
no m'havia diluït en cabòries,
cel·lularment pletòrica d'ara i ací,
de berenar amb els nens del parvulari.
No sabria dir per què,
recorde també la platja
i aquell tros de serp
que la mar havia retornat.
“Piquem-la”, proposava
l'orfe emprenyat,
per orfe i perquè sí,
que abans o després
em picaria també els morros
amb la monstruosa bota ortopèdica
per desobeir algun mandat del joc.
No, llavors no feia fred.
Sant Nicolau, sant beneït...
Aviat vindria Santa Llúcia
i el pas de puça,
la carn amb allioli
un migdia feiner a l'alqueria,
fet tan inusual en desembre
que fins i tot l'eufòria
semblava un insecte o una flor fora de temps.
Em demane quan va venir el fred.
I les estrenes i la tasca impossible
d'acabar-me de menjar
el plat nadalenc de paella amb pilotes,
més toves les de la iaia Rosa,
més dures les de la iaia Fina
que tocaven a cap d'any.
Converses èbries dels grans
harmonitzades amb la disbauxa dels menuts,
abaixades de to si eren de política,
per si emprenyaven més del compte
els dos guàrdies civils imaginaris
en permanent ronda per la porta.
Per què llavors no feia fred?
Han passat els anys.
S'han esmicolat molts rellotges,
això sense comptar els que es van perdre
en la sorra, en les caixes dels trasllats
o sota el seient d'algun vehicle prohibit.
Incomptables ulleres també,
cada cop amb més diòptries,
tantes com metres quadrats de ceguesa
anaven guanyant la mà
als albs territoris
que vaig somiar eterns.
Potser llavors començara el fred
a esdevenir insuportable.
Primer com un miratge,
després com la sorda certesa
d'una catàstrofe climàtica
per sempre irremeiable.










Publicat per a 2 comentaris:
Auguraves que la tristesa
era derrota.
-Eres llavors tan jove!-
I per contra, jo et dic que un arbre,
en la foscúria del camp crepuscular,
ofereix descans i refugi
a tot viatger que el transita...
Mira aquest floc de polsim:
cau a poc a poc
al temps que s'obri pas
entre l'atmosfera indemne.
A fora, la nit venta
les washingtònies,
agonitzen les rates pel verí,
els tarongerars s'escruixen...
Però el floc de pols transporta
la cadència sinuosa
de la seua condició ingràvida:
això és la tristesa.
Publicat per a 3 comentaris:

**


Com tu,
podria callar la remor subterrània
cosida al voraviu del migdia
d'aquesta primavera encara tímida.
Escriu el dissabte les regles acordades
a la taula de joc de baralles impossibles,
car una au de pas va segrestar,
fa tant temps ja, la capsa de les cartes.
La vida va coent, a poc a poc,
el tast de les renúncies,
amanides amb un oli conformista
que cobreix les ferides
d'una anestèsia pragmàtica
i al temps que les adorm,
les manté tendres.
Obedients amb la sentència,
seiem plegats per contemplar
el desig salinant-se entre les runes
d'una conveniència polsegosa.


Publicat per a 3 comentaris:
Etiquetes de comentaris:

Instants Sagrats

Barcelona, quiosc de la Plaça de Canaletes, anys 20

Gira en ocre la roda del temps
i mors i reneixes i et vesses com riu
sense que s'esquince a penes
la teua antiga virginitat amb revolucions i màquines.
Esdevens la gran suma dels instants sagrats,
la dels transeünts anònims,
la dels altars de places i mercats policroms...
I et diu adéu l'agosarat poeta i en el comiat del vers,
et perpetua
entre les bastes delicades
de flors i cal·ligrames.
Giren els teus malucs d'asfalt, les sines verdes,
a l'extàtic compàs de la ferralla de les fàbriques,
mentre conceps secretament, dins la sorra de l'úter,
les barraques dels orfes que aviat et diran mare.
I balles llaminers foxtrots d'organdí,
masurques dolces de barret de palla
amb les brises del solstici que travessa
la pell del senyoret que, endiumenjat, festeja.
I ara la mar, l'ona, la llum,
la vall on caus en cataracta...

Plaça enllà, les rodes d'un tramvia
han deixat a l'atzar
un grinyol d'aèria pregunta:
Quina ànima es podria resistir
a declarar-se, oh, ciutat,
indefugiblement
per sempre teua.

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris:
Subscriure's a: Missatges (Atom)