Si pogueres



Però encara ets a temps d’aprendre
que l’estiu formidable que inaugures
pot lluir l’infinit... (J. Porcar)



Si pogueres
guixar per sempre
la paraula estiu al mur,
compondre la foto fixa
de les esperes d'infant,
de les promeses eufòriques,
de l'amor empremtat
a tothora a la pell,
de la sesta zumzejant
a trenc de xardor i silenci,
si pogueres
sobreposar les busques
allà on el plaer i l'espera
tocaven a l'hora en punt,
ho faries?

1 comentari:

Eduard ha dit...

Hi ha una manera de burlar la incúria del temps, congelar imatges, sons i sensacions que van quedar enrere. Les fotografies ens porten el testimoni fidedigne del que va ser aparent, el que en la pel·lícula incessant que corre com les busques del rellotge només és una estampa inaprehensible, fonedissa. Però el que tenen de viu és el nostre record, i el que pot refer la sensació que vam viure s'ha d'expressar amb paraules.
Versos precisos, imatges evocadores, que ens remeten al que ja no pot restituir-se a la vida, però que a la fi són la nostra vida.
Aquest estiu, mentre crema devastador l'incendi des de la Vall d'Aiora, aquesta nostàlgia d'un passat segurament se'ns apareix mésviva i dolorosa que mai.
Una abraçada, Rosabel!