Però
encara ets a temps d’aprendre
que
l’estiu formidable que inaugures
pot
lluir l’infinit... (J. Porcar)
Si pogueres
guixar per sempre
la paraula estiu
al mur,
compondre la foto
fixa
de les esperes
d'infant,
de les promeses
eufòriques,
de l'amor
empremtat
a tothora a la
pell,
de la sesta
zumzejant
a trenc de xardor
i silenci,
si pogueres
sobreposar les
busques
allà on el plaer
i l'espera
tocaven a l'hora
en punt,
ho faries?
1 comentari:
Hi ha una manera de burlar la incúria del temps, congelar imatges, sons i sensacions que van quedar enrere. Les fotografies ens porten el testimoni fidedigne del que va ser aparent, el que en la pel·lícula incessant que corre com les busques del rellotge només és una estampa inaprehensible, fonedissa. Però el que tenen de viu és el nostre record, i el que pot refer la sensació que vam viure s'ha d'expressar amb paraules.
Versos precisos, imatges evocadores, que ens remeten al que ja no pot restituir-se a la vida, però que a la fi són la nostra vida.
Aquest estiu, mentre crema devastador l'incendi des de la Vall d'Aiora, aquesta nostàlgia d'un passat segurament se'ns apareix mésviva i dolorosa que mai.
Una abraçada, Rosabel!
Publica un comentari a l'entrada