Esdrúixola flor

Instants Sagrats

2010-04-22T13:18:00.000+02:00

Barcelona, quiosc de la Plaça de Canaletes, anys 20

Gira en ocre la roda del temps
i mors i reneixes i et vesses com riu
sense que s'esquince a penes
la teua antiga virginitat amb revolucions i màquines.
Esdevens la gran suma dels instants sagrats,
la dels transeünts anònims,
la dels altars de places i mercats policroms...
I et diu adéu l'agosarat poeta i en el comiat del vers,
et perpetua
entre les bastes delicades
de flors i cal·ligrames.
Giren els teus malucs d'asfalt, les sines verdes,
a l'extàtic compàs de la ferralla de les fàbriques,
mentre conceps secretament, dins la sorra de l'úter,
les barraques dels orfes que aviat et diran mare.
I balles llaminers foxtrots d'organdí,
masurques dolces de barret de palla
amb les brises del solstici que travessa
la pell del senyoret que, endiumenjat, festeja.
I ara la mar, l'ona, la llum,
la vall on caus en cataracta...

Plaça enllà, les rodes d'un tramvia
han deixat a l'atzar
un grinyol d'aèria pregunta:
Quina ànima es podria resistir
a declarar-se, oh, ciutat,
indefugiblement
per sempre teua.

Pas perdut

2010-04-22T12:25:00.003+02:00

Poema inspirat en Cafe Dancers (Rush Wagner)

Hem perdut el pas, amor,
Sols queda el bruc d’aquestes ínfimes paraules,
Aquests tristos garbuixos enllaçats per la tendresa
Que són ara encenalls d’absència fosca.
Hem crescut?
S’han eixamplat les nostres ànimes d’oblit?
Jo només veig el desert i la derrota.
Torne a la nuesa, a la muda solitud
I el buit amera el meu recer de dona sola.

Aviat seuré entre aquests cossos absents
Mentre el carmí del meu vestit esdevé ombra.

DP, abril de 2008

Qui ho anava a dir

2010-04-09T21:15:00.004+02:00

Qui ho anava a dir, que faria un poema a una excavadora
(llegiu la frase amb la trista malenconia de l'esperpent)

Una excavadora no és
Un artefacte innocent.
Rere la màquina,
Entre la boirina polsegosa,
Observeu el bisturí
Que ens seccionarà la llengua,
Mireu l’esmolat trepà
Que ens foradarà el crani,
Vigileu el retractor
Que ens obrirà prest l’estèrnum
Per llençar cru el nostre cor
A aquella lloba terrible,
Eternament afamada,
Que espera a la gatzoneta,
Damunt les pales,
El seu bocí d’immortalitat.

D'un temps ençà

2010-03-29T16:33:00.002+02:00

Només es coneix qui s'escolta i es parla.
Qui es calla s'ignora entre deserts i dubtes,
entre silencis i defallences.
(Manel García Grau)

D'un temps ençà
ja no m'ignore.
I és greu arrossegar
aquest retard,
i tràgic,
com ho és plorar
d'enveja alexitímica
als peus dels mots
dels qui, més savis,
es van atendre a temps.
Ells, elles,
no deixaren
les paraules estantisses
a les eres del ventre.
Ells no evitaren.
I ara tu em dius,
com un ídol compassiu,
que no patisca,
amb el teu cor cal·ligràfic
que he endevinat enorme.

Una de tantes fronteres

2010-03-25T11:54:00.000+01:00

No sé si sabré transgredir

-transcendir?-

algun cop

la frontera del jo.

El meu jo,

-algun cop ja ho he dit-

és un melic immens,

una mar d'Aral estesa,

d'una sequedat surreal,

persistent a tancar-se

a les vores

a l'aigua escampada

escorça enllà del món.

Té sentit, així doncs,

seguir emplenant

amb imatges i mots

aquest discret sepulcre

ornamentat de lletres?

Què em sé jo.

Tan sols sóc un melic

o un vast pèlag erm.

Potser ni tan sols

resulta pertinent

formular cap pregunta.

Tres haikús

2009-04-02T16:35:00.000+02:00

Els petons, deies,
Seran tan sols paraules
En la nit sola.

Cercava el llavi
Algun recer possible
Per on besar-te.

I tot quedava
En un intent tan tendre
De pells llunyanes.

No us deixeu enganyar (Dibuixets i versets de rnbonet)

2009-03-30T18:38:00.001+02:00

No us deixeu enganyar:
No està vençuda.
Tan sols rendida a l’evidència
D’aquell immens rellotge,
Que fora de camp anuncia
Que és l’hora de canviar
Pedres per ales,
Marees per muntanyes odorants.
I la seua pell enrojolada?
És rosella en primavera
O llarga travessia del desert.
I si alguna gràcia demana
És que mai la passió faça fugina
del cor inquiet que la belluga.

Vine al meu si

2009-03-29T17:30:00.000+02:00

He recollit la teua absència de mar
per rellevar-te, amat, del pes de la nostàlgia.
Vine al meu si, i seré mare, germana, amant,
allò que la fam o la set a l'ànima et demanen.
Reclama llunes, dies joiosos sense la fressa del dol,
que et porte la llum a grapats,
la tendresa a doll i a embostades.
Invoca'm el nom, tendre ocell nafrat,
i et cosiré platges, remeis, brisa, llençols,
-també algun bes-,
al fosc avenc sagnant de la ferida.

Rota tu volubilis, Fortuna?

2009-03-29T11:54:00.000+02:00

Encara que conjurem significats
En paper i en tinta
No som, doncs, per això més savis.
I tanmateix us dic:
És més segur llegir que viure.

Geryn Williams

No crec que rodes tant com diuen. Som nosaltres els qui sovint rodem com la cua del gos, la major part dels cops per no aclarir gran cosa. Però és tan fàcil posar a les teues mans la sort o la dissort, dipositar en els teus capricis la manca de destresa per viure! Hi ha qui mira per la finestra esperant un miracle, hi ha qui espera que l’amor truque a la seua porta sense dignar-se ni a dir bon dia als veïns... I si no, mira aquells que confien a tenir el poder i la riquesa i es queixen perquè han nascut desgraciats mentre miren vacus programes de televisió asseguts al sofà...
I els poetes? Què em dius dels poetes? Aboquen versos i versos al paper, desen allà tots els anhels, els desitjos i les frustracions i en acabar... se senten tan bé! Tan bé, que ja no els cal solucionar l’anhel, el desig o la frustració que havia motivat el poema... Marieta estimada, t’he fet una cançó d’amor digna del millor trobador (però mai em declararé, no siga cas que em digues que no). Quin vers de penediment tan expressiu, d’un patetisme tan viu... (això sí, mare, no gosaré demanar-te perdó per les ofenses). Oh, com de lluny te n’has anat! Faré un preciós sonet de lamentació i no cal que passe a l’acció (agafar el tren és molt cansat)...
És millor escriure que viure? Quina fortuna es llauren els qui s’amaguen rere els versos? Aquests són, això sí, un bon anestèsic contra la dissort. I també el camp adobat per a mantenir-la.
No, no crec que rodes tant com diuen. Som nosaltres, nosaltres els qui rodem. En cercles perfectes i segurs. Absurdament segurs.
(I ara, encara hi haurà qui vinga a explicar-te que la vida és l’aliment de la poesia. Tu, ni cas...).

2009-03-15T23:17:00.001+01:00

Escrius amb l'esperança a les tintes
i esclaten en plor les frèssies, trasbalsades.
S'han vessat les paraules com adob
mentre la fam i l'afany
serpentegen per les dunes de nostàlgia.
Embastes els madrigals
amb fils de cotó i de saba,
i en la costura dels versos,
oh amic, em fas fremir.
M'aculls, si obert de bat a bat,
i em talles l'aram del cor.

Tanque els parpres i m'adorm.

Estramps de bona nit

2009-03-06T01:03:00.000+01:00

Cor de dol, cor renascut

En la claror t'estimaven les fibres

Com si l'ahir esvaïra les petges

I el cor de dol esclatara de joia

Primaveral amb la llavor florida.

Goig del carrer, glossava el vell poeta

Meravellat del miracle de viure

Com ara jo, que et retrobe amansida,

Cor renascut enmig les fèrtils cendres.

Per Anna Sant i Ana

2009-03-02T23:06:00.000+01:00

Queien les paraules
Enmig de l’avinguda,
Gegantines i – Anna, si tu vols-,
Diguem-les oceàniques.
Ne-ru-da: què volíeu?
No podien precipitar-se
Com subtils flocs de neu:
El poema era, per tant,
Un aterratge d’emergència.
Els cotxes desfilaven,
Transitant la ciutat
Amb la pressa ja sabuda.
Jo no hi era:
Tan sols vaig dur els ulls
Que s’havien desplaçat
Fins a la meravella
D’una caiguda lliure,
Que no per anunciada,
Era menys corprenedora.
Queien versos a l’asfalt
I Neruda es preguntava
Que com es feia el mar.

Jo dorm. Jo espere (Dibuixets i versets)

2009-01-27T15:19:00.000+01:00

Dorm mentre espere l’aterratge d’uns ulls,
Llunyania de cos encara inconegut
Que tresques ara per arrossars ignots
O per la molsa i el plec de pells alienes.
Malves somnis em dibuixen llits d’anhel,
Retallats en la fosca de la meua lluna nova,
En el lumínic esclat de la teua lluna vella.
(Aterren els teus ulls mentre jo dorm).

Teníem còmplices (Dibuixets i versets)

2008-12-31T14:46:00.000+01:00

Recorda’m nua en la penombra
Com es recorda el vi vessat
I besat de boca a boca.
Amb l’humil esperança rere el cos,
Treva momentània al que no és.
El que és, ho saps:
Una habitació senzilla
I de la finestra estant,
Els geranis contemplant-nos,
Còmplices muts i acolorits.
Ells, i la penombra.

Cadeau d'anniversaire (Tant que c'est toi)

2008-12-23T17:42:00.000+01:00

L’horloge des saisons, mon cher,

A fait le tour entier,

Et je t’attends encore,

Et parfois j’espère.

On a traversé

Un brouillard de pleurs,

Quelques instants de joie…

Tu étais la pluie

Tandis que je t’aimais.

Mais le devenir du temps

Avait déjà brodé

Une ancienne broussaille

Sur le bois de ton âme.

(J’attends également,

Même si ce n’est pas la peine)

Adéu a la poesia

2008-12-23T12:14:00.001+01:00

Adéu, adéu a la poesia, al vers nocturn. A la musa, al poeta.
És hora de canviar els signes alfabètics,
La llengua, el metre, la retòrica.
Del mot renascut florirà la pell guarida
Al mínim preu d’un silenci curt, anestèsic.
És d’una seguretat gairebé tautològica,
de profecia autocomplerta, d’axioma si voleu,
que l’oblit brollarà tot havent deixat bells cadàvers
estesos al full guarnit d’arnes on dies enrere
les mans gargotejaven tota la bellesa
que insomnes ulls havien xuclat de la mateixa mare terra.

Clàssica solitud

2008-12-11T11:34:00.000+01:00

He destil•lat per tu pols i verí
Als vorals erms de l’erta matinada
Amb la desperta veritat desvetllada
Que ja no ets meu, que no tenim destí.

Com endolcir el calze del camí
Quan la breu petja és feblement deixada
Damunt el llot, amb la passa esgotada
Per no albirar mai les llums del matí?

Tot jeia dins la teua deu de mar
El madrigal, la veu, la nota esparsa.
Fores la música, la nau on sotsobrar.

Amb gest planyent, cante sense esperar
Que el meu lament s’enlaire amb vol de garsa
I que al teu si s’arribe a arrecerar.

Ball and chain (Treu-me aquest crit)

2008-12-09T23:36:00.000+01:00

Treu-me el crit, aquest crit encauat

Tan fondo, tant, que ni té nom

L’abisme profund on rau

El catau llargament amagat,

El crit, amor, que no he gosat,

El que he permés arrelar

Corrompent la víscera, rosegant,

Fent-me esclava de les formes,

De la civilitzada, neuròtica,

Dictadura del gest polit,

De la ferum del respectuós silenci.

Des de la seua finestra

2008-12-09T02:12:00.000+01:00

Ho hauríeu de veure. El joc d’espills projecta al cel un miratge de cases sorgides de la selva de pins, enlairades com un perllongament dels núvols. Cúmuls que de sobte esdevenen rajola i arbre. És el reflex de les cases que hi ha vora la seua, muntanya enllà, més amunt, esbossades a l’horitzó d’aigua i camps d’arròs.
Ho hauríeu de sentir. Com de fonda arrela ara la seua absència, el silenci –mot tan femení malgrat totes les gramàtiques- i aquesta solitud que no és de gebre, sinó de trista paciència, quan és núvol, i de rabent desesper, quan és casa i pi.

Febris

2008-11-27T18:24:00.000+01:00

No hi ha una sola cèl•lula que no siga malalta de tu al meu cos,
-Oh home, oh lluny, oh trist, oh renúncia enverinada-,
Quan m’encomanes la febre en mirar-me amb fars encesos.
Llums de sotsobre, de passió ensorrada que em travessen
Les vísceres de derrota, els teixits enfonsats de nafres i amarg blau.
Cau la nit sobre el meu llit solitari, tàlem de malalta sola,
De pobra ingènua, i redoblen alhora les paüres i les ànsies
Del teu xarop de pell sanadora, de la dolça medecina de besada.
Però t’has clos, déu, te n’has anat, ja no hi ha remei possible,
Ni finestra que ventile l’anòxia de l’ofec.
Llavors muir. I m’extingisc. I m’acabe.

Esdevinc

2008-11-20T01:44:00.000+01:00

Canvia el sol, la lluna,
el decurs dels astres.
Puja i baixa la marea
I jo amb tots ells.
Esdevinc foc aeri quan ahir
Era cendra esparsa,
Perquè així em necessite
Ara,
Ací.
Sóc amb mi, amor,
Asseguda sobre una roca bullent,
Abrusada la gola de pors impacients,
Esperant que em confesses,
Que em crides
O que em murmures
Que em desitges tant
Que et fa mal.

Dus-me a la terra

2008-11-15T23:58:00.000+01:00

Dus-me a la terra. Dus-me.

No sé per què han esdevingut

Tan imperatius els mots,

Quina màgia, quin destí.

No sé a penes res tret de tu.

Rebrega’m entre el llot primigeni.

Fes-me, amor, matèria.

És un prec desesperat.

Dus-me, dus-me a la terra.

Troballa

2008-11-11T10:46:00.000+01:00

En aquesta catàstrofe que em capgira la vida
Batega la pròpia salvació.
On lluïes quan encara érem a temps?
Pregunte amb l’absurditat de qui ja sap.
Retinc suaument el cor entre els palmells –a tu-
No siga cas que us escapeu amb la contesta.

Bona nit

2008-11-11T00:25:00.000+01:00

És buit.

Aquest moment és buit,

I la matèria sura flonja,

Aèriament intangible.

Hauria dit que et veia

Per un instant fugisser

Somriure’m,

Fer-te cos,

Llençar-me un petó de lluny

Entre penombres…

Però t’has esvaït.

Bona nit per a ningú,

-Em plore-.

I tanque els ulls fins demà.

Inv(c)itació

2008-11-10T19:41:00.000+01:00

Pugem a l’ara estovada del tàlem
I entonem, amb veus rendides,
Un càntic dels càntics que desborde
Els vorals ressecs de l’espera.

(Tinc els dits per comptar hores tan sols).

Pedra (llegint Monzó)

2008-11-03T14:30:00.000+01:00

Sóc una dona porfidiosa.
Com aquell tipus que s’entestava
a fer parlar una pedra.
Pe dra...
P e d r a...
Pedra.
Ella no diu res.
Tu no dius res.
Ell –et parlaré a partir d’ara en tercera persona-
no diu res.
Se m’ocorre enginyar
que si la pedra no ve a mi,
aniré jo a la pedra,
o millor: seré pedra.
Pe dra...
P e d r a...
Pedra.
...

Tu viendras longtemps marcher dans mes rêves

2008-11-01T00:28:00.001+01:00

Hi ha una llaçada que no pot desfermar l’aridesa.

L’aridesa desèrtica d’aquest silenci emergit de la tenebra,

Com si algun fat atziac hagués assecat el verd pou de la joia.

Potser hi ha mil raons o potser una només,

Però la meua ànima no ha volat tan alt encara

Com per cloure els llavis amb calma resignada.

I tanmateix, calle i tanque els ulls i m’adorm cada nit,

Neuròticament beneïda per la creença lluminosa

En la claror d’un esguard que em celebrava en trobar-me,

Embolcallat en aquell cos que durant unes poques albes

Esdevenia jo mateixa, car no era meu, sinó jo tota una,

reposant amb mi, besant-me o posseint-me sense pressa.

És clar que seguiré somiant-te en els capvespres inflamats de roig,

I que et buscaré cada jorn quan mire l’estel del teu nord llunyà.

És tan evident que sobreviuràs dins de les fibres i els mots,

Que no sé com se t’ha pogut ocórrer que, callant, t’oblidaria.

On s'allotgen els versos

2008-10-31T00:43:00.000+01:00

Poden restar uns versos ressonant a dins d’un cos?

El teus queien mullant-me i la humitat hi romania hores i hores...

A cops, es quedaven allotjats entre la gola i el pit,

En un segment onejant, aquell serpentí plaer

Que –oh, Déu omnipotent i inexistent!- em lliscava

Cap als límits dels malucs per atorgar-me una cadència

Inusualment pneumàtica, la flotació quasi lunar

Que em permetia travessar mars i muntanyes només, tan sols,

Per escoltar-te’ls brollar de la viva veu amb què et pariren.

Ara, però, sóc una estrella morta.

Amb la densitat de les estrelles mortes, dels forats negres,

Amb l’enorme gravidesa de tots els astres difunts

D’aquest món que ja no sé si conté alguna veritat

Fora de la desproporció entre el meu cos, tan petit,

I l’astronòmic pes del teu silenci,

Allotjat ací, al meu centre, com temps enrere

Hi visqueren els teus versos.

Quatre haikús

2008-10-28T22:50:00.000+01:00

I.

I ara descanses

Al meu ventre de dona

Adés parida.

II.

Amor, no em salves.

Sóc resta del naufragi.

Tan sols estima’m.

III.

Marea dúctil

Entre els pètals de lluna

Del teu refugi.

IV.

El vent agita

Els cóps foscos dels arbres

Sota la pluja.

Ad hominem

2008-10-28T22:33:00.001+01:00

Espere el transcurs de les hores toves

Gargotejant papers i paciència,

Obaga la consciència a tota angoixa,

Torrencialment teua com la brava tempesta.

Errant, potser, en la mètrica i el mot,

Acompanyada, això sí, per la perfecció dels teus versos,

Muir per renéixer a cada nou instant

On tu ets el meu present, aliment i carícia.