Només es coneix qui s'escolta i es parla.
Qui es calla s'ignora entre deserts i dubtes,
entre silencis i defallences.
(Manel García Grau)
D'un temps ençà
ja no m'ignore.
I és greu arrossegar
aquest retard,
i tràgic,
com ho és plorar
d'enveja alexitímica
als peus dels mots
dels qui, més savis,
es van atendre a temps.
Ells, elles,
no deixaren
les paraules estantisses
a les eres del ventre.
Ells no evitaren.
I ara tu em dius,
com un ídol compassiu,
que no patisca,
amb el teu cor cal·ligràfic
que he endevinat enorme.
