On s'allotgen els versos

Poden restar uns versos ressonant a dins d’un cos?

El teus queien mullant-me i la humitat hi romania hores i hores...

A cops, es quedaven allotjats entre la gola i el pit,

En un segment onejant, aquell serpentí plaer

Que –oh, Déu omnipotent i inexistent!- em lliscava

Cap als límits dels malucs per atorgar-me una cadència

Inusualment pneumàtica, la flotació quasi lunar

Que em permetia travessar mars i muntanyes només, tan sols,

Per escoltar-te’ls brollar de la viva veu amb què et pariren.

Ara, però, sóc una estrella morta.

Amb la densitat de les estrelles mortes, dels forats negres,

Amb l’enorme gravidesa de tots els astres difunts

D’aquest món que ja no sé si conté alguna veritat

Fora de la desproporció entre el meu cos, tan petit,

I l’astronòmic pes del teu silenci,

Allotjat ací, al meu centre, com temps enrere

Hi visqueren els teus versos.

Quatre haikús


I.


I ara descanses

Al meu ventre de dona

Adés parida.



II.

Amor, no em salves.

Sóc resta del naufragi.

Tan sols estima’m.



III.

Marea dúctil

Entre els pètals de lluna

Del teu refugi.



IV.

El vent agita

Els cóps foscos dels arbres

Sota la pluja.

Ad hominem















Espere el transcurs de les hores toves
Gargotejant papers i paciència,
Obaga la consciència a tota angoixa,

Torrencialment teua com la brava tempesta.
Errant, potser, en la mètrica i el mot,

Acompanyada, això sí, per la perfecció dels teus versos,
Muir per renéixer a cada nou instant
On tu ets el meu present, aliment i carícia.